Continuem analitzant en aquest article, les competències que tenen els nostres ajuntaments, en la defensa dels nostres drets com a persones consumidores, i ampliem la informació de l’article anterior, on parlàvem de la tramitació de les denúncies dels ciutadans i ciutadanes des dels seus serveis municipals de consum.
En aquell article ja havíem establert les bases del procediment i ara analitzarem amb més detall les diferents fases del procediment administratiu de consum per tal que la ciutadania pugui conèixer que és el que es fa amb les seves denúncies i quines conseqüències poden tenir.
Fases del procediment
RECEPCIÓ I AVALUACIÓ
Un cop hagi tingut entrada al Registre electrònic General de l’Ajuntament, la denúncia administrativa, se’n donarà trasllat a/la instructor/a per tal de determinar si de les proves aportades i dels fets se’n desprèn l’existència d’una presumpta infracció administrativa en matèria de consum i una lesió en els drets i interessos de la persona consumidora com a conseqüència d’aquesta a infracció.
CLASSIFICACIÓ I DERIVACIÓ
Un cop avaluada l’existència de la presumpta infracció s’actuarà segons els següents supòsits.
- Si la infracció correspon per raó de matèria o de territori a un altre òrgan competent: La instrucció donarà trasllat de la denúncia bé a l’Agència Catalana de Consum o bé a l’òrgan de l’àmbit competencial material corresponent, segons procedeixi i ho comunicarà a la persona denunciant en un termini màxim de 10 dies. Cal recordar que d’acord amb l’article 21.4 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques -LPACAP- les administracions públiques han d’informar els interessats del termini màxim establert per resoldre els procediments i per notificar els actes que els posin terme, així com dels efectes que pugui produir el silenci administratiu. Aquesta menció s’ha d’incloure en la notificació o publicació de l’acord d’iniciació d’ofici, o en la comunicació que s’ha de dirigir a l’efecte a l’interessat dins dels deu dies següents a la recepció de la sol·licitud iniciadora del procediment en el registre electrònic de l’Administració o organisme competent per a la seva tramitació. En aquest últim cas, la comunicació ha d’indicar a més la data en què la sol·licitud ha estat rebuda per l’òrgan competent. Per tant, l’òrgan competent receptor haurà de notificar-ho també en 10 dies des de la nova data de recepció.
- Si la infracció entra dins l’àmbit d’aplicació del procediment d’assistència mútua de la UE del Reglament (UE) 2017/2394 del Parlament Europeu i del Consell, de 12 de desembre de 2017, sobre la cooperació entre les autoritats nacionals responsables de l’aplicació de la legislació en matèria de protecció dels consumidors i pel qual es deroga el Reglament (CE) no 2006/2004: La instrucció donarà trasllat de la denúncia a l’Agència Catalana de Consum com a autoritat competent (autoritat instructora) designada per l’Estat Espanyol a l’àmbit de Catalunya, que s’haurà de coordinar amb l’oficina d’enllaç única, en aquest cas l’Agencia Española de Consumo, Seguridad Alimentaria y Nutrición, que és l’autoritat pública designada per Espanya per coordinar l’aplicació d’aquest Reglament i sol·licitar l’assistència mútua als altres EEMM per protegir la persona consumidora. Posteriorment comunicarà a la persona denunciant que ha donat trasllat de la seva denúncia, també en el termini de 10 dies.
- Si la infracció entra dins de l’àmbit d’aplicació del Reglament (CE) Nº 765/2008 del Parlament Europeu i del Consell, de 9 de juliol de 2008, pel qual s’estableixen els requisits d’acreditació i vigilància del mercat relatius a la comercialització dels productes: La instrucció, si ho creu necessari portarà a terme les actuacions prèvies a l’inici de l’expedient sancionador i sol·licitarà les inspeccions i les proves que cregui necessàries per determinar si l’abast de la denúncia té un àmbit superior al del municipi i ordenarà, si s’escau, l’adopció de les mesures cautelars que siguin necessàries per tal de protegir la salut i la seguretat de les persones consumidores.
Si es verifica que la infracció té un àmbit superior al municipi es donarà trasllat de la denúncia a l’Agència Catalana de Consum i s’adjuntaran totes les proves i mesures cautelars que s’hagin adoptat i es comunicarà a la persona denunciant que ha donat trasllat de la seva denúncia, també en el termini màxim de 10 dies. Les diligències prèvies tenen caràcter reservat.
- Si la infracció no fa referència a l’àmbit de la salut i/o la seguretat i es pot tipificar inicialment, com a lleu o greu i només afecta l’àmbit territorial del municipi, l’Alcalde o el/la Regidor/a delegada adoptaran l’acord d’inici del corresponent procediment sancionador i si s’escau ordenaran en la mateixa provisió d’incoació, l’obertura del procediment per obligar a restituir les quantitats percebudes indegudament o, en el seu cas, reposar la situació alterada per la infracció al seu estat original i determinar la indemnització per danys i perjudicis. La provisió d’incoació es notificarà a totes les parts interessades en el procediment, amb la particularitat que en el cas de les persones consumidores interessades, la notificació es portarà a terme conjuntament amb la proposta de resolució de l’expedient sancionador, en aquelles qüestions que afectin directament els seus interessos legítims. També en un termini de 10 dies.
- En el cas que els fets que constitueixen infraccions administratives puguin ésser constitutius d’infracció penal, l’òrgan instructor del procediment, els posarà en coneixement de la jurisdicció penal el més aviat possible, i aportarà totes les dades de les que es disposi per a identificar-ne les persones responsables. Si el procediment administratiu ja està iniciat, se n’ha d’acordar la suspensió fins que s’hi pronunciï la resolució judicial corresponent, però s’adoptaran les mesures cautelars oportunes per mitjà de resolució notificada als interessats.
INCOACIÓ I PLEC DE CÀRRECS
En els casos del supòsit de l’apartat d), quan l’Ajuntament de hagi incoat el procediment sancionador com autoritat competent, i en el cas que el procediment sancionador tingui el caràcter d’ordinari, es notificarà el plec de càrrecs a l’infractor o infractora però no a les persones consumidores afectades a qui només es notificarà la incoació del procediment i allò que afecti exclusivament els seus interessos.
En el plec s’ha d’exposar la restitució de les quantitats percebudes indegudament, la reposició de la situació alterada i els danys i perjudicis que es puguin haver ocasionat a la persona consumidora i a més:
a) Identificació de la persona o persones presumptament responsables.
b) Els fets que motiven la incoació del procediment, la seva possible qualificació i les sancions que puguin correspondre, sense perjudici del que resulti de la instrucció.
c) Identificació de l’instructor i, si s’escau, secretari del procediment, amb indicació expressa del règim de recusació d’aquests.
d) Òrgan competent per a la resolució del procediment i norma que li atribueix aquesta competència, amb indicació de la possibilitat que el presumpte responsable pugui reconèixer voluntàriament la seva responsabilitat, amb els efectes de la bonificació del 20% de l’import de la sanció i el fet que són circumstàncies atenuants la reparació o esmena total o parcial de manera diligent de les irregularitats o els perjudicis que han originat la incoació del procediment i la submissió dels fets a l’arbitratge de consum.
Cal tenir en compte que en el cas de la Llei del codi de Consum de Catalunya, l’article 333-11 estableix les següents reduccions de les sancions:
En cas d’infraccions qualificades com a greus o lleus, s’aplica una reducció del 50% de l’import de la sanció proposada si el presumpte infractor presta la seva conformitat amb la proposta de resolució i fa el pagament en un termini de quinze dies a comptar de la notificació.
La reducció és d’un 25% en els casos en què la conformitat i el pagament en el mateix termini es faci un cop notificada la resolució de l’expedient.
En aquests casos el presumpte infractor reconeix la seva responsabilitat i renuncia a presentar al·legacions o posteriors recursos administratius. En cas que es presentin, no es tenen en compte i no es resolen.
El que si que es pot fer és interposar un recurs contenciós administratiu i el termini comença a comptar a partir de l’endemà del dia del pagament voluntari.
L’acabament del procediment no necessita resolució expressa i s’entén produït el dia en què es fa el pagament.
L’acabament del procediment sancionador amb reconeixement de responsabilitat no prejutja la continuació de les actuacions cap a terceres persones implicades o amb relació a les mesures complementàries o accessòries que se’n puguin derivar.
e) Mesures de caràcter provisional que hagi acordat l’òrgan competent per iniciar el procediment sancionador, sense perjudici de les que es puguin adoptar durant aquest.
f) Indicació del dret a formular al·legacions i a l’audiència en el procediment i dels terminis per al seu exercici, així com indicació que, en cas que no s’efectuïn al·legacions en el termini previst sobre el contingut de l’acord d’iniciació, aquest pot ser considerat proposta de resolució quan contingui un pronunciament precís sobre la responsabilitat imputada.
PROVES
Una de les funcions que s’assenyalen a l’article 50.1.b de la Llei 26/2010, del 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya -LRJPACAC- és la de disposar l’obertura del procediment a prova i acordar la pràctica de les proves que consideri necessàries, disposar-ne l’admissió o, de manera motivada, la denegació, i també la pràctica de les que proposi la persona interessada.
L’Article 12.1 del Decret 151/2013, de 9 d’abril, sobre la potestat sancionadora en matèria de consum i sobre el procediment de restitució de quantitats percebudes indegudament, reposició de la situació alterada i rescabalament de danys i perjudicis -DPSC- estableix que l’instructor, si s’escau, ordena la pràctica de la prova o proves proposades, les despeses derivades de les quals aniran a càrrec de qui les proposa.
L’article 77.2 de la LPACAP estableix que quan l’Administració no doni per certs els fets al·legats pels interessats o la naturalesa del procediment ho exigeixi, el seu instructor ha d’acordar l’obertura d’un període de prova per un termini no superior a 30 dies ni inferior a 10, a fi que es puguin practicar totes les que cregui pertinents. Així mateix, quan ho consideri necessari, l’instructor, a petició dels interessats, pot decidir l’obertura d’un període extraordinari de prova per un termini no superior a deu dies.
Cal tenir en compte que l’article 341-5 del codi de consum de Catalunya estableix, en el seu apartat primer que la manca de la documentació exigida per reglament o d’una part d’aquesta, o l’existència de documentació portada defectuosament, si afecta la determinació dels fets imputats o la qualificació d’aquests, constitueix una presumpció d’infracció.
També en el seu apartat segon, aquest article estableix que la persona interessada, dins el procediment, pot proposar de practicar la prova de la qual s’intenti valer per a defensar el seu dret. En qualsevol cas, l’Administració ha d’apreciar la prova practicada en l’expedient sancionador i n’ha de valorar el resultat en conjunt.
TRÀMIT D’AUDIÈNCIA
Un cop instruït els procediment, i immediatament abans de redactar la proposta de resolució, s’han de posar de manifest als interessats o, si s’escau, als seus representants, que tenen un termini no inferior a 10 dies ni superior a 15, per tal de poder al·legar i presentar els documents i les justificacions que considerin pertinents (article 82 LPACAP, 51 LRJPACAC, . Si abans del venciment del termini els interessats manifesten la seva decisió de no efectuar al·legacions ni aportar nous documents o justificacions, el tràmit es considera realitzat.
PROPOSTA DE RESOLUCIÓ
Si s’han presentat al·legacions abans o durant el tràmit d’audiència cal tenir en compte que a la proposta de resolució, la persona instructora de l’expedient ha de fixar les quantitats percebudes indegudament i la quantia de la indemnització dels danys i perjudicis provats que ha patit la persona consumidora, així com si s’escau, la manera de reposar la situació al seu estat original. La proposta de resolució es notificarà a les parts interessades en l’expedient en allò que els afecti en els seus interessos directes i legítims.
RESOLUCIÓ
Finalment es resoldrà motivant i decidint sobre totes les qüestions plantejades en el procediment i també sobre la restitució de les quantitats percebudes indegudament, la quantia de la indemnització per danys i perjudicis i, si s’escau, la reposició de la situació alterada per la infracció, que no té caràcter de sanció i per tant, tindrà un pronunciament separat dins de la resolució, diferent de la part sancionadora. El termini per a notificar la resolució expressa és de 12 mesos a partir de la notificació de l’acord d’incoació, excepte en els procediments sancionadors abreujats, en què el termini de caducitat és de 6 mesos. El venciment d’aquests terminis sense que s’hagi notificat la resolució produeix la caducitat de l’expedient. (*) Observacions en els casos del procediment abreujat: En el supòsit d’infraccions que s’hagin de qualificar com a lleus, es pot instruir un procediment sancionador abreujat, sempre que es tracti d’una infracció flagrant i els fets hagin estat recollits en l’acta corresponent o en la denúncia de la policia local i en aquests casos el termini per a notificar la resolució expressa és de sis mesos.
EXECUCIÓ
Pel que fa a l’execució de les resolucions que fan referència al procediment sancionador s’apliquen les generals previstes a l’ordenament, però pel que fa a l’execució de les resolucions fermes que determinen la restitució de les quantitats percebudes indegudament, que reposen la situació alterada per la infracció i que determinen els danys i perjudicis per a la persona consumidora, l’article 333-7 del codi de Consum de Catalunya diu que si l’infractor o infractora no compleix voluntàriament aquesta resolució, queda oberta la via judicial pertinent, però l’article 34.1 del DPSC ens diu que aquestes resolucions són immediatament executives i que les persones físiques o jurídiques responsables per restituir les quantitats percebudes indegudament, reposar la situació alterada o indemnitzar els danys i perjudicis han de complir la resolució en el termini màxim d’un mes a partir de l’endemà de la fermesa de la resolució.
Però si en el termini d’un mes no s’ha donat compliment a la resolució, la part interessada pot instar-ne el compliment a la via judicial competent, que serà la contenciosa administrativa.
La Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la Jurisdicció Contenciosa – Administrativa estableix en el seu article 29.2 que quan l’Administració no executi els seus actes ferms, els afectats poden sol·licitar la seva execució, i si aquesta no es produeix en el termini d’un mes des de la seva petició, els sol·licitants poden formular recurs contenciós-administratiu, que es tramitarà pel procediment abreujat regulat en l’article 78.
L’article 19.1.a) de la Llei estableix que estan legitimats davant l’ordre jurisdiccional contenciós-administratiu les persones físiques o jurídiques que ostentin un dret o interès legítim i en el seu article 21.1 s’estableix que es considera part demandada:
a) Les administracions públiques o qualssevol dels òrgans esmentats en l’article 1.3 contra l’activitat es dirigeixi el recurs.
b) Les persones o entitats els drets o interessos legítims poguessin quedar afectats per l’estimació de les pretensions del demandant.
En relació al procediment de restitució de quantitats percebudes indegudament, reposició de la situació alterada i rescabalament de danys i perjudicis
El primer que hem de dir és que no sempre es poden iniciar aquests tipus de procediments administratius, perquè tal i com estableix l’article 17 del DPSC és requisit per iniciar el procediment de restitució de quantitats percebudes indegudament l’existència d’indicis d’una infracció administrativa en la matèria i l’existència de quantitats o de preus cobrats superiors als autoritzats, comunicats, pressupostats o anunciats.
Per altra banda, l’article 31.1 DPSC estableix que en el supòsit en què se sobresegui l’expedient i no recaigui sanció econòmica pels fets imputats, també s’ha de sobreseure pel que fa a la restitució de quantitats percebudes indegudament, la reposició de la situació alterada per la infracció i la indemnització per danys i perjudicis, llevat en el supòsit recollit a l’apartat segon d’aquest article.
I són requisits per iniciar el procediment en matèria de reposició de la situació alterada i de rescabalament de danys i perjudicis en consum l’existència d’indicis d’una infracció administrativa en la matèria i un dany o perjudici causat a la persona consumidora com a conseqüència de la infracció.
Per tant, només quan hi ha infracció associada és pot iniciar aquest procediment.
Quins tipus de sancions poden estar vinculades a aquests procediments?
Per exemple, suposem que una persona consumidora ha demanat un pressupost per reparar el seu vehicle i que quan l’ha anat a recollir veu que li han cobrat uns treballs no realitzats. Doncs bé, en aquest cas aquesta pràctica està tipificada com a infracció a l’article 331-2.i) que està tipificat com una infracció s per alteració, adulteració, frau o engany pe ” Substituir peces sense que calgui en la prestació de serveis d’instal·lació o reparació de béns i serveis a domicili i d’assistència a la llar per a aconseguir un augment del preu, encara que la persona consumidora hagi donat el seu consentiment induït pel prestador o prestadora; facturar treballs no realitzats, i utilitzar materials de qualitat inferior a la indicada a la persona consumidora”. en aquests casos, la resolució pot fixar la devolució de les quantitats cobrades pels treballa no realitzats a part d’imposar la corresponent sanció per la infracció comesa.
Per altra banda, suposem que una empresa posa al mercat un producte, que malgrat ser conforme amb el contracte, no porta les instruccions o les advertències corresponents i la persona consumidora en fer-ne ús l’espatlla per desconeixement. en aquets casos l’empresa ha comés una infracció tipificada a l’article 331-4.k) que està tipificat com una infracció en matèria de normalització, documentació i condicions de venda i en matèria de subministrament o de prestació de serveis “No lliurar a les persones consumidores les instruccions d’ús i manteniment o qualsevol altre document exigit per la normativa, a l’efecte de poder utilitzar, ocupar, mantenir i conservar un bé” i la persona consumidora ha patit un perjudici, perquè ha perdut el bé que havia comprat perquè s’ha espatllat. doncs bé, en aquests casos es podria resoldre i obligar a substituir el producte per un altre d’igual, amb les instruccions de funcionament, o reparar el bé o bé la devolució dels diners, segons procedís en funció del cas.
Reclamar i després denunciar?
Sabem que el Decret 98/2014, de 8 de juliol, sobre el procediment de mediació en les relacions de consum estableix en el seu article 17.c), estableix com a causa de no admissió que la persona consumidora presenti la reclamació davant de l’entitat acreditada en un termini superior a 1 any des de la data en què va presentar la reclamació a l’empresa.
En aquests casos cal tenir en compte que l’article 18 del DPSC ens diu que la caducitat del procediment de restitució de quantitats percebudes indegudament, reposició de la situació alterada i rescabalament de danys i perjudicis es regeix pels mateixos terminis que la caducitat del procediment sancionador principal en el qual s’inclou, però és molt important saber que l’article 31.2 del DPSC ens diu que en cas que el sobreseïment de l’expedient sancionador sigui degut a l’extinció de la responsabilitat administrativa per prescripció de la infracció constatada, es pot continuar i resoldre el procediment de restitució de quantitats percebudes indegudament, de reposició de la situació alterada per la infracció i d’indemnització per danys i perjudicis.
En aquest cas, el procediment es tramitarà d’acord amb l’article 20 aquest Decret, expressant les circumstàncies de l’extinció de la responsabilitat derivada de la infracció.
Per tant, cal tenir en compte que els terminis per presentar la denúncia poden ser superiors als que tenim per presentar la reclamació i la sol·licitud de mediació.
La defensa dels interessos col·lectius de les persones consumidores des dels ajuntaments
En la defensa dels interessos col·lectius les administracions locals també són les protagonistes per presentar-se davant dels tribunals fer cessar conductes contràries als drets de les persones consumidores, tal i com estableix l’article 53 del Reial Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries-TRLGDCU-.
L’acció de cessació es dirigeix a obtenir una sentència que condemni el demandat a cessar en la conducta i a prohibir-ne la reiteració futura. També es considera conducta contrària a aquesta norma en matèria de clàusules abusives la recomanació d’utilització de clàusules abusives.
Doncs bé, per interposar aquesta acció estan legitimats, d’acord amb l’article 54 TRLGDCU:
Davant de les conductes contràries al que disposa la present norma en matèria de clàusules abusives, contractes formalitzats fora d’establiment mercantil, venda a distància, garanties en la venda de productes i viatges combinats, estan legitimats per exercitar l’acció de cessació: a) L’Agència Espanyola de Consum, Seguretat Alimentària i Nutrició -AECOSAN- i els òrgans o entitats corresponents de les comunitats autònomes, en aquest cas l’Agència Catalana del Consum -ACC- i de les corporacions locals competents en matèria de defensa dels consumidors i usuaris, en aquests cas, els ajuntaments i els Consells Comarcals.
Estan legitimats també, per a l’exercici de l’acció de cessació respecte de la resta de conductes d’empresaris contràries a la present norma que lesionin interessos col·lectius o interessos difusos dels consumidors i usuaris es regeix pel que disposa l’article 11, apartats 2 i 3, de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil: a) L’Agència Espanyola de Consum, Seguretat Alimentària i Nutrició -AECOSAN- i els òrgans o entitats corresponents de les comunitats autònomes, en aquest cas l’Agència Catalana del Consum -ACC- i de les corporacions locals competents en matèria de defensa dels consumidors i usuaris, en aquests cas, els ajuntaments i els Consells comarcals.
Però només es pot fer cessar una conducta empresarial deslleial en l’àmbit judicial, les administracions públiques també ho poden fer-ho des de l’àmbit administratiu.
Els procediments administratius per cessar conductes contràries als interessos col·lectius
L’article 3.14) del Reglament (UE) 2017/2394 del Parlament Europeu i del Consell, de 12 de desembre de 2017, sobre la cooperació entre les autoritats nacionals responsables de l’aplicació de la legislació en matèria de protecció dels consumidors i pel qual es deroga el Reglament (CE) no 2006/2004 defineix «perjudicis als interessos col·lectius dels consumidors»: com tot perjudici real o potencial per als interessos de diversos consumidors afectats per infraccions dins de la Unió, infraccions generalitzades o infraccions generalitzades amb dimensió a la Unió.
Doncs bé, a banda de les accions de cessació de drets per a la protecció dels interessos col·lectius i difusos de consumidors i usuaris en seu judicial, tenim les facultats que atorga el Reglament (UE) 2017/2394 del Parlament Europeu i del Consell, de 12 de desembre de 2017, a les autoritats de protecció de les persones consumidores en via administrativa.
L’article 9 del Reglament diu, pel que fa a les facultats mínimes de les autoritats competents, que aquestes han de disposar almenys de les següents facultats d’execució i pel que ara ens interessa, en el seu apartat 4: a) la facultat d’adoptar mesures provisionals per evitar el risc de perjudici greu per als interessos col·lectius dels consumidors; e) la facultat d’ordenar per escrit al comerciant que posi fi a la infracció regulada en el present Reglament; f) la facultat per fer cessar o prohibir les infraccions regulades en el present Reglament.
Pel que fa a les inspeccions de consum i la vigilància del mercat dels ajuntaments
En relació a la inspecció i el control de mercat, l’article 321-1.1 del CCC estableix que les administracions locals, en l’àmbit de les seves competències i d’acord amb les funcions que recull el Directori de serveis públics de consum de Catalunya, han de dur a terme les actuacions d’inspecció i control necessàries per a garantir que les empreses i els establiments que produeixen, distribueixen o comercialitzen béns o serveis, fins i tot els serveis de la societat de la informació, compleixin els deures, les prohibicions i les limitacions que estableix la normativa dels diversos sectors d’activitat econòmica, l’incompliment de la qual pot lesionar els interessos generals de la persona consumidora protegits per aquesta llei.
L’article 321-2 del CCC estableix que aquesta activitat d’inspecció i control és acomplerta pels òrgans competents de l’Administració de la Generalitat i els serveis d’inspecció corresponents de les administracions locals en l’àmbit de les respectives competències per raó de la matèria.
En el cas de les administracions locals, l’apartat segon de l’article 321-2 del CCC estableix que la funció d’inspecció dels ens locals consisteix principalment en la comprovació i el control en llur àmbit territorial dels béns i serveis d’ús comú, ordinari i generalitzat, del compliment dels requisits generals dels establiments i de la seguretat dels productes, i també en l’adopció de mesures cautelars.
La inspecció de consum regulada al CCC es desenvolupa al Decret 198/2016, de 23 de febrer, sobre la inspecció de consum i control de mercat, el procediment de presa de mostres, les mesures cautelars i altres actuacions inspectores, i l’article 16 estableix les potestats dels Ens locals i diu que aquests poden adoptar les mesures cautelars que siguin necessàries i han de resoldre els procediments administratius que se’n derivin i que en tot cas, ho han de comunicar a l’Agència Catalana del Consum als efectes del seu seguiment en l’àmbit de Catalunya i de la col·laboració i coordinació amb els altres departaments de la Generalitat i de la resta d’administracions públiques.
Per altra banda, l’Agència Catalana del Consum, d’acord amb el que preveu el Directori de Serveis Públics de Consum, també ha d’informar els ens locals que exerceixen activitats d’inspecció de les mesures cautelars adoptades en els seus àmbits territorials.
En l’àmbit de les corporacions locals correspon als alcaldes o alcaldesses, d’acord amb les competències atribuïdes pel Codi de Consum de Catalunya i per la normativa de règim local, l’exercici de les competències d’inici i arxivament de les diligències prèvies, d’incoació, de nomenament de la persona instructora, de resolució dels procediments administratius no sancionadors d’adopció de mesures de restricció a la comercialització i d’adopció de mesures cautelars. Pel que fa al nomenament de la persona instructora, l’alcalde o alcaldessa l’ha de designar d’acord amb la regulació del procediment administratiu aplicable a la corporació local.
El procediment administratiu no sancionador d’adopció de mesures de restricció a la comercialització és d’aplicació supletòria per als ens locals en defecte total o parcial de procediments específics previstos en les seves ordenances per a aquelles matèries.
La coordinació dels ens locals i l’Agència Catalana del Consum
A l’apartat anterior ja hem parlat de la coordinació tècnica de la inspecció, però també cal analitzar la coordinació institucional, perquè tal i com assenyala l’article 311-4 del CCC tots els organismes de l’Administració pública de Catalunya han d’actuar coordinadament en la defensa dels drets i interessos de les persones consumidores i conjuntament amb l’Agència Catalana del Consum i establir els criteris i les pautes d’actuació en matèria de mesures disciplinàries per a garantir la protecció dels drets de les persones consumidores, que ha de lliurar la informació necessària als organismes i els ha de facilitar, en la mesura de les seves possibilitats, els mitjans adequats perquè puguin acomplir llur tasca eficaçment.
L’article 126-10.5 del CCC estableix també que la Generalitat ha de cooperar amb les administracions locals que exerceixen competències en matèria de consum i subscriure-hi convenis de col·laboració per a compartir la dotació dels mitjans tècnics i materials adequats per al compliment de llurs finalitats. Però més específicament, l’article 321-2.3 del CCC estableix que l’òrgan de l’Agència Catalana del Consum que exerceix funcions d’inspecció en l’àmbit del consum i els serveis d’inspecció corresponents de les administracions locals han d’actuar de manera coordinada, col·laborar entre si i donar assistència a qualsevol administració pública competent en matèria de consum que els ho demani per a acomplir l’activitat d’inspecció i control per raó de la matèria o del territori. Per tant, cal poder establir convenis que fixin les programacions coordinades de les actuacions i que comparteixin recursos i mitjans tècnics, per optimitzar costos i reduir despeses.
L’article 5 del Decret 198/2016, de 23 de febrer, d’inspecció de consum i control del mercat estableix que periòdicament s’han de programar activitats d’inspecció i control de mercat en les quals s’analitzin, es verifiquin i es comprovin les pràctiques dels agents econòmics i la seva afectació envers els interessos generals de les persones consumidores, prenent una especial atenció als criteris següents: el nombre de reclamacions o denúncies del sector, el caràcter bàsic dels serveis i dels béns, els serveis o els productes que han estat objecte d’alerta administrativa per presentar riscos per a la salut i la seguretat, l’afectació als col·lectius especialment protegits, els interessos econòmics i socials i el dret a la informació, l’entrada en vigor de nova normativa reguladora dels drets de les persones consumidores, i qualsevol altre factor considerat d’interès general i que requereixi actuacions preventives i aquestes programacions s’han d’incloure al Portal de transparència i al web o seu electrònica de l’Agència Catalana del Consum com també s’ha de fer, en el cas dels ajuntaments, pel que fa a les activitats d’inspecció i control programades que facin aquests ens locals,en els seus portals de transparència o seus electròniques locals respectives.
Col·laboració amb els Serveis Municipals de Policia per exercir competències inspectores de consum
Molts ajuntaments no disposen de personal adscrit a la inspecció de consum, pel que cal buscar altres possibilitats per tal de poder exercir aquestes competències sense augmentar les despeses dels pressupostos municipals i és en aquest punt que cal tenir molt en compte que tal com estableix l’article 311-1 CCC, la tutela dels drets de les persones consumidores té un caràcter transversal i tots els poders públics de Catalunya, especialment els que tenen la competència específica, han de vetllar, per mitjà de procediments eficaços i efectius, pel compliment dels drets que reconeixen aquesta llei i les normatives específiques i sectorials de defensa i protecció de les persones consumidores.
Per aquest motiu, l’article 311-3 CCC estableix que els òrgans administratius encarregats de vetllar per la defensa de les persones consumidores poden sol·licitar, si escau, la col·laboració d’altres òrgans administratius perquè exerceixin les potestats que els atribueixen les legislacions sectorials específiques, quan s’estimi necessari, a fi de protegir els drets o interessos de les persones consumidores.
Això és especialment important pel cas que un ajuntament no disposi d’un servei específic d’inspecció de consum, donat que aquest tipus de funcions només les ha d’exercir obligatòriament l’Agència Catalana del Consum, tal com estableix l’article 2 del Decret 198/2016, de 23 de febrer, d’inspecció de consum i control del mercat, mentre que en el cas dels ajuntaments, l’exercici o no d’aquestes funcions inspectores són una opció dels respectius governs municipals, i com alternativa, poden sol·licitar que s’exerceixin aquestes funcions des del servei de policia local, en base a l’article 11 de la Llei 16/1991, de 10 de juliol, de les policies locals que, entre d’altres funcions, estableix que corresponen a les policies locals, en llur àmbit d’actuació, les funcions d’exercir de policia administrativa, a fi d’assegurar el compliment dels reglaments, de les ordenances, dels bans, de les resolucions i de les altres disposicions i actes municipals, d’acord amb la normativa vigent i en el mateix sentit es pronuncia l’article 28.3.c) de la Llei 4/2003, de 7 d’abril, d’ordenació del sistema de seguretat pública de Catalunya.
Aplicació del Reglament (CE) Nº 765/2008 del Parlament Europeu i del Consell, de 9 de juliol de 2008, pel qual s’estableixen els requisits d’acreditació i vigilància del mercat relatius a la comercialització dels productes
Per tal que un ajuntament pugui actuar en relació a la tramitació dels procediments sancionadors i a l’adopció de les mesures cautelars necessàries per garantir la protecció de la salut i la seguretat de les persones consumidores, cal tenir en compte que l’article 2.18 del Reglament (CE) Nº 765/2008 del Parlament Europeu i del Consell, de 9 de juliol de 2008, pel qual s’estableixen els requisits d’acreditació i vigilància del mercat relatius a la comercialització dels productes defineix a l’autoritat de vigilància del mercat com a l’autoritat o les autoritats de cada Estat membre responsables d’exercir la vigilància del mercat en el territori del mateix i l’article 17.1 del Reglament estableix que els Estats membres han d’informar la Comissió sobre l’autoritat responsable de la vigilància del mercat i els seus àmbits de competència i l’article 18.1 del Reglament estableix que els Estats membres han d’establir mecanismes adequats de comunicació i coordinació entre les seves autoritats de vigilància del mercat, per tant, en el cas d’Espanya, el govern de l’Estat s’ha de coordinar amb les comunitats Autònomes i també amb els ajuntaments que exerceixin funcions de vigilància del mercat.
Aquesta col·laboració l’hem analitzat en detall en un dels apartats anteriors, però el que és important assenyalar és que en els casos de denúncies de consum relacionades amb l’aplicació d’aquest Reglament sí que els ajuntaments tenen un paper clau i poden adoptar les mesures cautelars, i resoldre els procediments administratius que se’n derivin, comunicant sempre aquestes mesures a l’Agència Catalana del Consum als efectes del seu seguiment en l’àmbit de Catalunya i de la col·laboració i coordinació amb els altres departaments de la Generalitat i de la resta d’administracions públiques. De la mateixa manera que l’Agència Catalana del Consum, ha d’informar els ens locals que exerceixen activitats d’inspecció de les mesures cautelars adoptades en els seus àmbits territorials.
Pel que fa a la coordinació que regula aquest Reglament, comentar que les diferents autoritats dels Estats membres es posen d’acord per organitzar companyes de vigilància del mercat sota els criteris de l’Agència Executiva de Consumidors, Salut, Agricultura i Alimentació (Consumers, Health, Agriculture and Food Executive Agency) coneguda com a “CHAFEA” i la Direcció General de Justícia i Consumidors i en aquest sentit cal destacar el Reglament (UE) no 254/2014 del Parlament Europeu i del Consell, de 26 de febrer de 2014, sobre el Programa plurianual de Consumidors per al període 2014-2020 i pel qual es deroga la Decisió no 1926/2006 / CE, que és un programa coordinat que té quatre objectius principals: 1. Consolidar i millorar la seguretat dels productes a través d’una vigilància efectiva del mercat (la qual cosa inclou el sistema de la UE d’alerta ràpida que notifica la detecció de productes de consum perillosos: RAPEX) a tota la UE. 2.Informar i educar els consumidors i donar suport a les organitzacions de consumidors, tenint també en compte les necessitats específiques dels consumidors vulnerables; 3. Garantir que els drets dels consumidors es respectin i que els consumidors comptin amb vies de reclamació a través d’una intervenció legislativa intel·ligent i un millor accés a vies de reclamació senzilles, eficients, expeditives i de baix cost (el que inclou l’accés a mecanismes de resolució alternativa de litigis); 5. Millorar l’aplicació de les lleis potenciant la cooperació entre els organismes executius nacionals i proporcionant assessorament als consumidors.
Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret. Assessor i divulgador jurídic, formador, especialista en dret del consum i responsabilitat social corporativa.
Publicat al bloc ” Dret del consum“: Queixes, reclamacions, denúncies i demandes de persones consumidores. Mediació i Arbitratge. Educació per al consum responsable.
Es recorda que l’autor d’aquest article no inserirà cap mena de publicitat en aquest bloc. Ara bé, WordPress, com a titular del domini, pot fer-ho i en aquest cas la publicitat apareixerà en l’espai inferior de l’article.
En cap cas l’autor manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn, no en controla els continguts i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que utilitzin aquestes empreses.
L’article 9.4 del 
Per tant, com a mínim ha de verificar que la denúncia compleix els requisits de l’article 62 de la LPACAP que ens diu que les denúncies posa en coneixement d’un òrgan administratiu l’existència d’un fet determinat que pugui justificar la iniciació d’ofici d’un procediment administratiu i han d’expressar la identitat de la persona o persones que les presenten i el relat dels fets que es posen en coneixement de l’Administració. Quan els fets esmentats puguin constituir una infracció administrativa, han de recollir la data de la seva comissió i, quan sigui possible, la identificació dels presumptes responsables.
L’article 341-1.3 del codi de consum de Catalunya estableix que en el cas que els fets que constitueixen infraccions administratives puguin ésser constitutius d’infracció penal, l’òrgan competent per a iniciar el procediment, d’ofici o a instància de l’òrgan instructor del procediment, els ha de posar en coneixement de la jurisdicció penal. Especialment, en el cas de conductes reiterades de posada al mercat de productes que generin un risc greu a les persones consumidores, la comunicació a la jurisdicció penal s’ha de dur a terme, al més aviat possible, amb la indicació de totes les dades que l’òrgan administratiu disposi per a identificar-ne les persones responsables. En tots dos casos, si el procediment administratiu ha estat iniciat, se n’ha d’acordar la suspensió fins que s’hi pronunciï la resolució judicial corresponent, i pot adoptar les mesures cautelars oportunes per mitjà de resolució notificada als interessats.
En tots els casos, menys pel que fa a les activitats de l’annex III, el període de posada en marxa s’inicia en el moment que l’entitat col·laboradora de l’Administració ambiental encarregada del control inicial, o, si escau, el personal tècnic municipal, comunica a l’òrgan ambiental competent la data d’inici de l’actuació de control acordada amb la persona titular de l’activitat, i també les actuacions que cal dur a terme durant el procediment de posada en marxa de l’activitat, perquè l’Administració competent i les persones interessades en tinguin coneixement.
Aquesta comunicació ha d’anar acompanyada, d’acord amb l’article 52.3 de la Llei 20/2009, de la certificació lliurada pel personal tècnic competent que, si escau, ha d’ésser el director o la directora de l’execució del projecte que acrediti que l’activitat i les instal·lacions s’adeqüen a l’estudi ambiental i al projecte o a la documentació tècnica presentats i que es compleixen tots els requisits ambientals i en els casos que es determini per reglament, l’article 52.4, ens diu que atenent la necessitat de comprovar emissions de l’activitat a l’atmosfera, com ara sorolls, vibracions, lluminositat i d’altres, i a l’aigua, o la caracterització de determinats residus, cal acompanyar també la comunicació d’una certificació lliurada per una entitat col·laboradora de l’Administració ambiental o pels serveis tècnics municipals i en aquest cas, l’article 53 de la Llei 20/2009 estableix que la certificació lliurada per una entitat col·laboradora de l’Administració ambiental o pels serveis tècnics municipals, acredita que es compleixen els requeriments, les emissions i les condicions tècniques determinades per la normativa ambiental. Si aquesta certificació no és favorable no es pot presentar la comunicació a l’Administració ni exercir l’activitat.
L’article 74 de la Llei 20/2009 estableix que l’acció inspectora es pot dur a terme en qualsevol moment, amb independència de les accions específiques de control inicial i periòdic de les activitats, de revisió de les autoritzacions o de les llicències ambientals i de la funció inspectora regulada per la legislació ambiental sectorial.
D’acord amb l’article 77 de la Llei 20/2009, les persones que duen a terme les tasques d’inspecció, per a accedir als establiments o a les activitats en els quals han d’exercir llurs tasques, han d’acreditar llur condició mitjançant un document lliurat amb aquesta finalitat per l’Administració competent.
A banda de tot el que hem comentat pel que fa als controls de les activitats incloses als annexos I, II i III, la Disposició Transitòria Segona, de la Llei 20/2009, del 4 de desembre, de prevenció i control ambiental de les activitats, estableix els procediments en el marc dels quals s’efectua la intervenció administrativa dels ens locals si no hi ha procediments específics.
L’article 11 del TRLS estableix que tots els instruments d’ordenació territorial i d’ordenació i execució urbanístiques, inclosos els de distribució de beneficis i càrregues, així com els convenis que amb aquest objecte hagi de subscriure l’Administració competent, s’han de sotmetre al tràmit d’informació pública en els termes i pel termini que estableixi la legislació en la matèria, que mai pot ser inferior al mínim que exigeix la legislació sobre procediment administratiu comú, i s’han de publicar en la forma i amb el contingut que determinin les lleis.
La 
En aquest sentit, l’article 34 de la llei estableix que els ciutadans tenen dret a obtenir de les administracions competents informació general sobre la viabilitat i els requisits de les llicències i les autoritzacions regulades per aquesta llei i l’article 32 del 
L’article 13 del RPLU estableix que les sol·licituds de llicències urbanístiques es tramiten de conformitat amb la legislació sobre règim local, sens perjudici de la legislació sobre procediment administratiu comú i procediment de les administracions públiques de Catalunya i els aspectes procedimentals establerts a la legislació urbanística i no es poden tramitar les sol·licituds de llicència urbanística sense la documentació que requereixen aquest Reglament i les ordenances municipals sobre ús del sòl i edificació.
L’article 189 del Decret Legislatiu 1/2010, de 3 d’agost, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei d’urbanisme estableix que totes les llicències urbanístiques per executar obres han de fixar un termini per començar-les i un altre per acabar-les, en funció del principi de proporcionalitat. Si les llicències no els fixen, el termini per començar les obres és d’ 1 any i el termini per acabar-les és de 3 anys.
Cal també tenir en compte la connexió de les llicències urbanístiques amb d’altres autoritzacions administratives, i en aquest cas l’article 16 del RPLU estableix que les llicències s’atorguen sens perjudici de les altres autoritzacions administratives que siguin exigibles. Això no obstant, en els supòsits d’actes que comporten l’execució d’obres, que requereixen altres autoritzacions administratives en concurrència amb la llicència urbanística preceptiva, no es pot atorgar aquesta llicència mentre no hagin estat concedides aquelles altres autoritzacions.
En aquest cas és d’aplicació la 
La resolució que dicta l’òrgan ambiental del departament competent en matèria de medi ambient sobre la sol·licitud d’autorització posa fi al procediment.
La resolució es dicta i es notifica en un termini màxim de 6 mesos a comptar de la data de presentació de la sol·licitud.
En realitat no es sol·licita, sinó que es comunica i aquesta comunicació ha d’anar acompanyada de la documentació següent:
La 
També és habitual trobar-nos amb animals salvatges urbans, que són els que viuen compartint territori geogràfic amb les persones, referit al nucli urbà de ciutats i pobles, i que pertany a les espècies següents: colom roquer (Columba livia), gavià argentat (Larus cachinnans), estornell (Sturnus unicolor i S. vulgaris), espècies de fauna salvatge no autòctona i d’altres que s’han de determinar per via reglamentària.
Per una altra banda, l’article 12 del mateix Decret Legislatiu 2/2008, estableix que la persona posseïdora d’un animal, sens perjudici de la responsabilitat subsidiària de la persona propietària, és responsable dels danys, els perjudicis i les molèsties que ocasioni a les persones, a altres animals, a les coses, a les vies i espais públics i al medi natural en general, d’acord amb el que estableix la legislació civil aplicable.
Els gossos, els gats i les fures han de dur d’una manera permanent pels espais o les vies públiques una placa identificadora o qualsevol altre mitjà adaptat al collar en què han de constar el nom de l’animal i les dades de la persona que n’és posseïdora o propietària.
He començat aquesta entrada del blog parlant de la ciutat com un ecosistema on conviuen diferents tipus d’animals, molts dels quals són inofensius, i la seva presència no ens produeix cap mena de problema, però pot passar que per alguna circumstància esporàdica, com pot ser l’acumulació de menjar, les condicions climatològiques adequades, la desaparició de depredadors naturals… alguns d’aquests animals es puguin multiplicar ràpidament fins a convertir-se en una plaga i causen molèsties importants.