Per què les inspeccions de seguretat alimentària són tant exigents?

Sovint apareixen als mitjans de comunicació notícies espectaculars sobre les actuacions inspectores que es porten a terme en establiments d’alimentació i de restauració.

Així, al portal de televisió de Catalunya trobem una notícia on se’ns explica que la Guàrdia Urbana, juntament amb l’Agència de Salut Pública de Barcelona, va precintar durant l’any 2014, en un mes dotze bars i restaurants per problemes d’higiene després de més d’un centenar d’inspeccions. Trobareu tota la informació al següent enllaç.

En una notícia més recent del diari “El País”, d’aquest mes de desembre de 2016, trobareu  l’article titulat “Inspecciones sanitarias en bares y restaurantes de Barcelona de los últimos cinco años”.

I és que normalment i de forma més silenciosa, l’Agència de Salut Pública de Barcelona, com també fan la majoria dels ajuntaments de Catalunya, que disposen de Serveis de Salut Pública, o bé compten amb el suport de les Diputacions de Barcelona, la Diputació de Girona, la Diputació de Lleida i la Diputació de Tarragona, així com els serveis d’inspecció del territori adscrits a l’Agencia de Salut Pública de Catalunya, porten a terme aquest tipus d’inspeccions de forma rutinària i periòdica.

Malgrat que les persones consumidores agraeixen generalment que es facin aquest tipus de controls, els sectors de l’alimentació i de la restauració, en una minoria dels casos, consideren que aquestes inspeccions són excessivament rigoroses i que en una situació de crisis econòmica com l’actual, el que fan és desincentivar l’activitat comercial de les ciutats, perquè consideren que imposen càrregues estructurals i econòmiques inassolibles per petits establiments d’alimentació.

Però aquests controls són necessaris per garantir la seguretat de tots els ciutadans i ciutadanes i els procediments que s’utilitzen són procediment molt garantistes per les empreses i es troben perfectament regulats a les normes de seguretat alimentària.

Quin és el context de la inspecció dels establiments alimentaris per part dels Ajuntaments

La Constitució Espanyola, en el seu article 43.1 estableix que es  reconeix el dret a la protecció de la salut i en el seu apartat segon encarrega als poders públics organitzar i tutelar la salut pública a través de mesures preventives i a través de les prestacions i dels serveis necessaris.

Del reconeixement d’aquest dret es deriva l’establiment de normes en matèria de seguretat alimentària, com a aspecte fonamental de la salut pública, en ordre a assegurar un nivell elevat de protecció de la salut de les persones en relació amb els aliments.

Com a normes bàsiques cal tenir en compte, coma més representatives, les següents:

Els ajuntaments com a garants de la seguretat alimentària

AjuntamentEn aquest context, de la protecció de la salut dels ciutadans i ciutadanes, existeix un deure imposat legalment als ajuntaments perquè actuïn protegint la salut de les persones i si no s’actua es produeix el que es coneix com “una omissió del deure” i per tant, pot generar responsabilitat.

L’obligació legal d’actuar la trobem a l’article 3 de la  Llei 18/2009, del 22 d’octubre, de salut pública, que en el seu apartat a) estableix com a principi informador, el garantiment i el sosteniment de les prestacions de salut pública com un dret individual i social. S’ha de tenir en compte que l’article 6.3.h) estableix com una de les prestacions de salut pública

“ La protecció de la salut i la seguretat alimentàries i la prevenció dels factors de risc en aquest àmbit, especialment la gestió del risc per a la salut derivat dels productes alimentaris, incloent-hi les accions de vigilància i control sanitari pertinents”.

I en el seu apartat o) estableix com a principi informador l’exercici de l’autoritat sanitària per a la protecció de la salut pública.

Aquest principi es converteix en obligació legal a l’article 52.f de la mateixa llei, quan estableix que els ajuntaments són competents per prestar com a servei mínim:

“La gestió del risc per a la salut derivat dels productes alimentaris en les activitats del comerç minorista, del servei i la venda directa d’aliments preparats als consumidors, com a activitat principal o complementària d’un establiment, amb repartiment a domicili o sense, de la producció d’àmbit local i del transport urbà. Se n’exclou l’activitat de subministrament d’aliments preparats per a col·lectivitats, per a altres establiments o per a punts de venda”.

Les llicències de funcionament: un exemple de la condició de garant dels ajuntaments

A banda del deure general de la gestió del risc en el funcionament de les instal·lacions dels establiments d’alimentació, hem de tenir molt present els controls que s’han de realitzar en el moment d’iniciar aquestes activitats econòmiques.

L’article 61 de la Llei 18/2009, del 22 d’octubre, de salut pública estableix que les  instal·lacions, els establiments, els serveis i les indústries en què es duguin a terme activitats que puguin tenir incidència en la salut pública estan subjectes al tràmit d’autorització sanitària de funcionament prèvia si la normativa sectorial aplicable ho estableix.

Aquesta autorització sanitària  ha d’ésser atorgada pels ajuntaments si es tracta d’activitats del comerç minorista, del servei i la venda directa d’aliments preparats als consumidors, com a activitat principal o complementària d’un establiment, amb repartiment a domicili o sense, de la producció d’àmbit local i del transport urbà.

reclamacions-neteja-alimentsL’article 6.3 del Reglament (CE) No 852/2004, del Parlament Europeu i del Consell de 29 abril 2004 relatiu a la higiene dels productes alimentaris estableix els operadors de les empreses alimentàries han de vetllar perquè els establiments hagin estat autoritzats per l’autoritat competent, després d’haver efectuat almenys una visita in situ, quan sigui necessària una autorització d’acord ambla legislació nacional de l’Estat membre en què estigui situat l’establiment.

El Consell d’Administració de l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) va aprovar el 20 de febrer de 2012 el document de criteris registrals per a establiments minoristes del sector de l’alimentació, en aplicació del RD 191/2011, que modifica les condicions d’inscripció de les indústries alimentàries en el RGSEAA, excloent-hi la majoria d’establiments de venda minorista, llevat que subministrin a altres minoristes superant uns límits de marginalitat i àmbit geogràfic  va preveure la declaració responsable de la persona titular o representant legal de l’empresa, que s’ha de presentar en el moment de comunicació de l’activitat, d’acord amb la Llei 20/2009, del 4 de desembre, de prevenció i control ambiental de les activitats.

I en els casos de la venda no sedentària s’ha de tenir molt present que  el Decret Legislatiu 1/1993, de 9 de març, sobre comerç interior, pel qual s’aprova la refosa en un text únic dels preceptes de la Llei 1/1983, de 18 de febrer, i la Llei 23/1991, de 29 de novembre, defineix en el seu article 13.2.d) la venda no sedentària de productes de naturalesa estacional en llocs instal·lats a la via pública, com aquella que, amb criteris restrictius i excepcionals, pugui autoritzar-se, un cop fixats el nombre de llocs i l’emplaçament d’aquests o les zones determinades on s’hagi de fer i que l’article 18.1 de la mateixa llei adverteix que els ajuntaments que autoritzin la venda no sedentària i la venda ambulant itinerant en vehicles-tendes hauran de vigilar i garantir que els titulars de les autoritzacions compleixin el que ordena la Llei i podran arribar, com acció de cautela, en cas d’infracció, a intervenir els productes exhibits pel venedor, sens perjudici de les sancions que, si s’escau, correspongui imposar legalment al presumpte infractor, en virtut del que estableix la present Llei.

També en l’àmbit normatiu espanyol, el Reial decret 199/2010, de 26 de febrer, pel qual es regula l’exercici de la venda ambulant o no sedentària –RDVS-, estableix en el seu article 2.1 el –RDVS- que correspon als ajuntaments determinar la zona d’emplaçament per a l’exercici de la venda ambulant o no sedentària, fora de la qual no es pot exercir l’activitat comercial.

L’article 3.4 del –RDVS- estableix que el titular de l’autorització de productes d’alimentació i herbodietètica ha de complir addicionalment els requisits que imposa la normativa sanitària i en el seu article 7 del –RDVS- estableix que els ajuntaments que autoritzin la venda ambulant o no sedentària dins del seu propi terme municipal han de vigilar i garantir el degut compliment pels titulars de les autoritzacions del que preceptuen el present Reial decret i altres normes que hi siguin aplicables.

Per tant, els Ajuntaments esdevenen garants en les noves obertures d’establiments fixos i del compliment de la normativa sanitària d’aquelles vendes no sedentàries que autoritzin en el seu terme municipal.

L’equilibri entre el control i la llibertat empresarial. Els principis d’actuació.

Per tal de garantir el dret a la protecció de la salut  vinculat a la seguretat dels aliments, l’article 4 de la Llei 17/2011, de 5 de juliol, de seguretat alimentària i nutrició estableix els següents principis d’actuació:

Les mesures preventives i de gestió que s’adoptin per les administracions públiques per al compliment dels fins que preveu aquesta Llei i, en particular, per a la prevenció dels riscos derivats per a la salut humana del consum d’aliments que no reuneixin els requisits de  seguretat alimentària exigits, en la mesura que afecten la lliure circulació de persones i béns i la llibertat d’empresa, han d’atendre els principis següents:

a) Principi de necessitat: les actuacions i les limitacions sanitàries han d’estar justificades per una raó d’interès general, que s’ha d’acreditar i ser aplicable a la mesura en qüestió.

b) Principi de proporcionalitat: les actuacions i les limitacions sanitàries han de ser proporcionades als fins que es persegueixin en cada cas.
c) Principi de no discriminació: les actuacions i les limitacions sanitàries no han d’introduir diferències de tracte, en particular per raó de nacionalitat o forma empresarial.

d) Principi de mínima afecció a la competència: s’han d’utilitzar les mesures que perjudiquin menys, sense detriment de la protecció de la salut, l’exercici normal de la llibertat d’empresa.

L’article 56 de la llei de salut pública estableix els  principis informadors de la intervenció administrativa

a) És preferida la col·laboració voluntària amb les autoritats sanitàries.

b) No es poden ordenar mesures que comportin un risc per a la vida de les persones.
c) Són preferides les mesures que perjudiquen menys el principi de lliure circulació de les persones i els béns, la llibertat d’empresa i els altres drets de la ciutadania.

d) La mesura ha d’ésser proporcional a les finalitats perseguides i a la situació que la motiva.

Per aquest motiu és important un compromís inequívoc de tots els participants en la cadena alimentària i s’ha d’informar, de sensibilitzar i de promoure pràctiques correctes per part dels operadors de la cadena alimentària de la ciutat així com de la ciutadania en el moment de la preparació i el consum dels aliments.

Responsabilitat i empresa: Les empreses i els establiments com a granats de la seguretat dels productes i serveis d’alimentació

productes-pastisseriaSi bé l’article 54.1 de la Llei 18/2009, del 22 d’octubre, de salut pública estableix molt clarament que són les persones, físiques o jurídiques, titulars de les instal·lacions, els establiments, els serveis i les indústries en què s’acompleixen activitats que incideixen o poden incidir en la salut de les persones, les responsables de la higiene i de la seguretat sanitària dels locals i les instal·lacions i de llurs annexos, dels processos i dels productes o substàncies que en deriven, i que han d’establir procediments d’autocontrol eficaços per a garantir-ne la seguretat sanitària, són les administracions públiques competents en matèria d’higiene i seguretat sanitària les que  han de garantir el compliment d’aquesta obligació, per mitjà de l’establiment de sistemes de vigilància i supervisió adequats i idonis.

De la mateixa manera es pronuncia l’article 1.4 del Reglament (CE) No 882/2004 del Parlament Europeu i del Consell de 29 abril 2004 sobre els controls oficials efectuats per garantir la verificació del compliment de la legislació en matèria de pinsos i aliments i la normativa sobre salut animal i benestar dels animals  que estableix que la realització dels controls oficials s’entén sense perjudici de la responsabilitat jurídica principal dels operadors d’empresa alimentària pel que fa a la seva obligació de garantir la seguretat alimentària, d’acord amb el que disposa el Reglament ( CE) n ° 178/2002 del Parlament Europeu i del Consell, de 28 de gener de 2002, pel qual s’estableixen els principis i els requisits generals de la legislació alimentària, es crea l’Autoritat Europea de Seguretat alimentària i es fixen procediments relatius a la seguretat alimentària , i de la responsabilitat civil o penal que es derivi de l’incompliment de les seves obligacions.

La responsabilitat objectiva dels ajuntaments com a garants de la seguretat alimentària

El sistema de la responsabilitat de les nostres administracions públiques queda configurat com un sistema general i unitari, perquè es refereix a tota l’activitat desenvolupada per les administracions, de responsabilitat directa, perquè respon davant dels ciutadans dels actes comesos per les seves autoritats, agents, contractats i funcionaris en l’exercici de les seves funcions ( article 36.1 de la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de règim jurídic del Sector Públic) i de  responsabilitat totalment objectiva, perquè no s’exigeix cap tipus de culpa en relació al dany provocat (article 32.1 de la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de règim jurídic del Sector Públic).

“Els particulars tenen dret a ser indemnitzats per les administracions públiques corresponents de tota lesió que pateixin en qualsevol dels seus béns i drets, sempre que la lesió sigui conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics, excepte en els casos de força major o de danys que el particular tingui el deure jurídic de suportar d’acord amb la Llei”.

La responsabilitat política i tècnica dels ajuntaments com a garants de la seguretat alimentària

Malgrat que la responsabilitat no requereixi cap culpa per part de l’administració, s’ha de tenir en compte que qui actua i per tant, podria produir el danys, són les persones que treballen per una administració, com les autoritats polítiques i el personal tècnic  i per això l’article 36.2 de la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de règim jurídic del Sector Públic, estableix que l’Administració corresponent, quan hagi indemnitzat els lesionats, ha d’exigir d’ofici en via administrativa a les seves autoritats i altre personal al seu servei la responsabilitat en què hagin incorregut per dol, o culpa o negligència greus, amb la instrucció prèvia del procediment corresponent.

Per exigir aquesta responsabilitat i, si s’escau, per quantificar-la, s’han de ponderar, entre d’altres, els criteris següents: el resultat danyós produït, el grau de culpabilitat, la responsabilitat professional del personal al servei de les administracions públiques, i la seva relació amb la producció del resultat danyós.

Per tant, en aquests casos si que s’ha de buscar l’existència de dol, culpa o negligència greus.

D’acord amb la jurisprudència, la imprudència greu, seria l’eliminació de l’atenció més absoluta, l’absència de la cura més elemental o deixar d’adoptar les previsions que exigeix la més rudimentària i elemental cautela. La imprudència lleu suposa  l’omissió de l’atenció normal o deguda o l’omissió de la diligència mitjana acostumada en l’esfera en la que es desenvolupi  l’activitat de la qual es tracti.

Però fins i tot pot produir-se la responsabilitat penal d’autoritats i personal tècnic i així s’assenyala a l’article 37 de la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de règim jurídic del Sector Públic.

La responsabilitat de les autoritats i el personal tècnic en seguretat alimentària

La responsabilitat jeràrquica

conservacio-alimentsEl responsable jeràrquic del servei és qui ordena les actuacions de control i investigació  de seguretat alimentària, rep les actes i les diligències practicades per la inspecció i és qui impulsa les actuacions que procedeixi efectuar segons els casos, és qui eleva l’informe proposta corresponent per tal de dur a terme l’ampliació de les actuacions d’investigació i d’informació, l’advertiment previ a l’aplicació de la multa coercitiva, la incoació de l’expedient sancionador, la inhibició a favor d’un altre òrgan competent o l’arxiu de diligències i és qui instrueix el procediment administratiu precís per poder  garantir el deure general de seguretat dels productes i per tant per poder procedir a acordar i procedir a la seva retirada del mercat i acordar i procedir a la seva destrucció en condicions adequades. Aquestes competències ens situen  en el marc de les responsabilitats que pot incórrer la persona responsable del Servei quan no té cura en l’elecció de la persona que posteriorment produeix el dany “culpa in eligendo”, o bé no té un control sobre la persona de la qual en té encomanada com a responsable “culpa in vigilando”.  Ambdues culpes, en la doctrina tradicional, descriuen aquest manca de cura del responsable de la persona que ha provocat el dany, però la jurisprudència moderna li ha donat un nou sentit en considerar que no escollir bé la persona o no supervisar-la correctament implica haver de respondre directament del dany per haver creat amb aquesta actitud un increment del risc.

La responsabilitat tècnica

Aquí s’ha de tenir en compte el nivell de diligència exigible al personal inspector de seguretat alimentària i en concret establir quina és la seva  “lex artis” com a professionals de la protecció de la salut.

Sigui quines sigui les ordres donades a la inspecció d’aliments per realitzar la visita d’inspecció a l’establiment d’alimentació, aquests agents de l’autoritat passen a ser els responsables davant la presència d’anomalies, perquè a ells els hi correspon evitar que aquests perills provoquin danys en la salut de les persones consumidores.

Així doncs, el personal d’inspecció té com a àmbit competencial la gestió del risc per a la salut derivat dels productes alimentaris en les activitats del comerç minorista, del servei i la venda directa d’aliments preparats als consumidors, com a activitat principal o complementària d’un establiment, amb repartiment a domicili o sense, de la producció d’àmbit local i del transport urbà. Se n’exclou l’activitat de subministrament d’aliments preparats per a col·lectivitats, per a altres establiments o per a punts de venda i en aquest context, s’entén per gestió del risc el conjunt d’actuacions destinades a evitar o minimitzar un risc per a la salut. Aquest procés consisteix a sospesar les alternatives, tenint en compte l’avaluació del risc i altres factors pertinents, i comprèn, si cal, la selecció i l’aplicació de les mesures de prevenció i control més adequades, a més de les reglamentàries.

L’article 59 de la  Llei 18/2009, del 22 d’octubre, de salut pública, estableix les següents funcions pel personal inspector:

Entrar lliurement i sense notificació prèvia, en qualsevol moment, als centres, serveis, establiments o instal·lacions subjectes a aquesta llei.

Fer les proves, les investigacions, la presa de mostres, els exàmens o els controls físics, documentals i d’identitat necessaris per a comprovar el compliment de les disposicions vigents en matèria de salut pública. En qualsevol cas, aquestes intervencions estan subjectes a autorització judicial en els casos en què sigui exigible, llevat que la persona afectada hi hagi donat el consentiment.
Fer, en general, les actuacions necessàries per a complir les funcions de vigilància i control sanitaris que els corresponen.

Adoptar, en el marc de llurs competències, les mesures cautelars no expressament reservades per la normativa que desplega aquesta llei a l’autoritat sanitària, si es produeix un risc per a la salut individual o col·lectiva, se sospita raonablement que n’hi pot haver un o es constata que s’han incomplert els requisits i les condicions que estableix l’ordenament jurídic, d’acord amb el que estableix aquesta llei. Tan aviat com puguin, han de donar compte de l’adopció d’aquestes mesures al titular o la titular del centre directiu al qual estan adscrits.

D’acord amb els principis de l’article 3 del Reglament (CE) No 882/2004 s’ha de garantir que s’efectuen controls oficials amb:

·         Regularitat,

·         Basats en els riscos i
·         Amb la freqüència apropiada, tenint en compte:
a) els riscos identificats en relació amb els aliments, amb empreses alimentàries, o amb qualsevol procés, material, substància, activitat o operació que puguin afectar la seguretat dels aliments;
b) l’historial dels explotadors d’empreses alimentàries pel que fa al compliment de la legislació sobre aliments;
c) la fiabilitat dels autocontrols que ja s’hagin realitzat; i

d) qualsevol dada que pogués indicar incompliment.

La responsabilitat política

Finalment ens trobem amb  la responsabilitat de la màxima autoritat municipal, perquè d’acord amb l’article 51 de la Llei 8/1987, de 15 d’abril, Municipal i de Règim Local de Catalunya els alcaldes i els regidors delegats, són els qui han de dirigir, inspeccionar i impulsar els serveis municipals, exercir la direcció superior a tot el personal de la corporació,  concedir les llicències, exercir les accions administratives en les matèries de la seva competència i imposar les sancions en relació a les competències municipals, d’acord amb les lleis i els reglaments de desenvolupament.

Les responsabilitats com a autoritat política dins del procediment de protecció

L’autoritat política és qui imposa les sancions en matèria de seguretat alimentària, d’acord amb el que estableix l’article 78.1.a) de la Llei 18/2009, del 22 d’octubre, de salut pública.

A més, tal i com estableix l’article 63.1  de la Llei 18/2009, del 22 d’octubre, de salut pública,  si, com a conseqüència de les activitats de vigilància i control, es comprova que hi ha risc per a la salut individual o col·lectiva o s’observa l’incompliment dels requisits i les condicions que estableix l’ordenament vigent en matèria de salut pública, o n’hi ha indicis raonables, les autoritats sanitàries han d’adoptar les mesures cautelars següents:

a) La immobilització i, si escau, el comís de productes i substàncies.

b) El tancament preventiu de les instal·lacions, els establiments, els serveis i les indústries.
c) La suspensió de l’autorització sanitària de funcionament o la suspensió o prohibició de l’exercici d’activitats, o bé ambdues mesures alhora.
d) La intervenció de mitjans materials o humans.
e) La determinació de condicions prèvies en qualsevol fase de la fabricació o la comercialització de productes i substàncies, i també del funcionament de les instal·lacions, els establiments, els serveis i les indústries, amb la finalitat que corregeixin les deficiències detectades.
f) Prohibir la comercialització d’un producte o ordenar-ne la retirada del mercat i, si cal, acordar-ne la destrucció en condicions adequades.

g) Qualsevol altra mesura si hi ha risc per a la salut individual o col·lectiva o si s’observa l’incompliment dels requisits i les condicions que estableix l’ordenament vigent o n’hi ha indicis raonables.

Però a més, com a autoritat política, és qui ha de procurar disposar dels suficients recursos econòmics, tècnics i materials per poder portar a terme les funcions que té assignades sense posar en perill la seguretat i la salut dels consumidors i consumidores i per tant, li correspon treballar per aconseguir l’assignació pressupostaria adequada.

La responsabilitat política dins del procediment de provisió de recursos i mitjans tècnics

L’article 7 de la llei de salut pública estableix que la Cartera de serveis de salut pública és el conjunt d’activitats i serveis, tecnologies i procediments per mitjà dels quals es fan efectives les prestacions de salut pública a què tenen dret els ciutadans.

Els Ajuntaments, per mitjà de la Cartera de serveis de salut pública, ha d’establir les prioritats en matèria de salut pública, basades en criteris d’equitat i homogeneïtat, amb l’objectiu d’assolir l’optimació de la planificació de les polítiques de salut.

La Cartera de serveis de salut pública ha de definir de manera detallada els procediments per mitjà dels quals s’ha de desenvolupar el catàleg de prestacions.reclamacio-consum-aliments

L’article 53.7 de la llei de salut pública estableix que els ens locals han de disposar dels recursos econòmics i materials suficients per a exercir les competències en matèria de salut pública amb eficàcia i eficiència, tenint en compte la cooperació econòmica i tècnica dels ens supralocals d’acord amb el que estableix la normativa de règim local, sens perjudici dels programes de col·laboració financera específica que, d’acord amb la normativa de cooperació local, l’Administració de la Generalitat estableixi per a activitats de salut pública.

Si bé l’article 54.1 de la llei de salut pública estableix que són les persones, físiques o jurídiques, titulars de les instal·lacions, els establiments, els serveis i les indústries en què s’acompleixen activitats que incideixen o poden incidir en la salut de les persones les responsables de la higiene i de la seguretat sanitària dels locals i les instal·lacions i de llurs annexos, dels processos i dels productes o substàncies que en deriven, i han d’establir procediments d’autocontrol eficaços per a garantir-ne la seguretat sanitària, l’apartat segon d’aquest article recorda que:

“Les administracions públiques competents en matèria d’higiene i seguretat sanitària han de garantir el compliment de l’obligació que estableix l’apartat 1 per mitjà de l’establiment de sistemes de vigilància i supervisió adequats i idonis”.

La mateixa llei de salut pública, en el seu article 53.1 estableix que per raons d’eficàcia i en els casos en què els ens locals no tinguin els mitjans humans o tècnics idonis per a prestar els serveis que els atribueix aquesta llei, poden encarregar la gestió d’activitats de caràcter material, tècnic o de serveis de llur competència a l’Agència de Salut Pública de Catalunya. Aquest encàrrec de gestió s’ha de formalitzar per mitjà de la subscripció d’un conveni entre l’Agència i l’ens local corresponent.

Criteris per calcular el risc als establiments alimentaris

El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya ha establert un Programa de Classificació d’Establiments segons el Risc (PROCER) que és un  protocol que permet al personal inspector del Departament de Salut classificar els establiments alimentaris per tal d’establir la periodicitat de control adient en funció del risc sanitari.

Els Ajuntaments també poden utilitzar aquest sistema per classificar els establiments d’alimentació que formen part del seu àmbit competencial.

Amb aquest protocol, el personal inspector pot avaluar els riscos mitjançant el document de clau d’interpretació, que es divideix en vuit mòduls:

Mòdul 1: tipus d’aliment i ús previst
Mòdul 2: activitat de la indústria/establiment
Mòdul 3: mètode de processat
Mòdul 4: mida de l’empresa
Mòdul 5: antecedents de l’establiment
Mòdul 6: higiene
Mòdul 7: instal·lacions
Mòdul 8: autocontrol

Aquests mòduls inclouen diferents ítems que equivalen a un nombre determinat de punts.

El personal inspector suma els punts obtinguts per a cadascun dels mòduls. El resultat final correspon a un sistema de valoració de risc alt, mitjà o baix.

A títol d’exemple, podem veure com es puntua el risc d’un establiment segons el tipus d’aliments i de preparació:

Aliments de risc baix llestos o no per consumir: 0
Aliments de risc mitjà no llestos per consumir:5
Aliments de risc alt no llestos per consumir:        10
Aliments de risc mitjà llestos per consumir: 20
Aliments de risc alt llestos per consumir: 30        
Aliment destinat a grups de risc o l’establiment proveeix directament a grups de risc:10

La planificació en seguretat alimentària

L’article 43 de la llei de salut pública, en el seu apartat primer,  estableix que el Pla de seguretat alimentària és el marc de referència per a les accions públiques en aquesta matèria de l’Administració de la Generalitat i dels ens locals. Comprèn les línies directives i de desplegament de les actuacions i els programes que es duen a terme per a assolir les finalitats del Pla.

El Pla de seguretat alimentària ha d’incloure:

  • a) Els objectius de seguretat alimentària pel que fa als àmbits següents: la innocuïtat dels aliments; la sanitat, la nutrició i el benestar dels animals; la sanitat vegetal; els productes zoosanitaris i fitosanitaris, i la contaminació ambiental, si afecten directament la seguretat alimentària.
  • b) El conjunt dels serveis, els programes i les actuacions que s’han de desenvolupar.
  • c) Els mecanismes d’avaluació dels objectius i del seguiment del Pla.

El Govern ha aprovat el Pla de seguretat alimentària de Catalunya 2017-2021, que té per objectiu mantenir l’alt nivell de seguretat alimentària en totes les etapes de la cadena alimentària, des de la producció fins al consum.

Els objectius estratègics principals del Pla són: 

Avaluació de riscos: disposar del millor coneixement científic.

Gestió de riscos per a la salut: minimitzar riscos, d’acord amb els principis de priorització, prevenció i resposta ràpida, i protegir els interessos de la ciutadania.
Gestió de qüestions relacionades: aconseguir que la cadena alimentària s’ajusti a les expectatives legítimes de la ciutadania.

Comunicació de riscos: construir xarxes de comunicació i de treball conjunt, així com aconseguir un nivell elevat de coneixement i confiança.

Qualitat dels serveis públics: oferir serveis eficients i de qualitat.

Les finalitats principals del Pla són:

Prevenció de les malalties de transmissió alimentària.

Minimització de l’exposició de les persones als agents capaços de causar malalties per via alimentària.
Manteniment d’un nivell elevat de confiança en el sistema català de seguretat alimentària tant per part de la ciutadania de Catalunya com d’altres països.
Manteniment d’un nivell elevat de protecció dels interessos de la ciutadania.
Manteniment d’un nivell elevat de lleialtat de les transaccions comercials alimentàries.

El pla d’inspecció de seguretat alimentària de l’Ajuntament de Mataró pot adoptar doncs, d’acord amb el que preveu l’article 43 de la Llei de Salut Pública, el mateix marc que el preveu el Pla de seguretat alimentària de Catalunya

Més informació

Si voleu llegir més articles meus sobre seguretat alimentària podeu consultar-los en aquest enllaç

Conferència de l’autor: Quatre normes bàsiques per evitar la contaminació dels aliments

L’anisakis i altres problemes d’higiene dels aliments

Ir a descargar

Conferència de l’autor: Quatre normes bàsiques per evitar la contaminació dels aliments (audio)

Ir a descargar

 

Article: Per què les inspeccions de seguretat alimentària són tant exigents?

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret.

Publicat al blog: https://laciutatambllei.wordpress.com

Es recorda que l’autor d’aquest article no inserirà cap tipus de publicitat  en aquest blog. Ara bé,  WordPress, com a titular del domini,  pot fer-ho i en aquest cas la publicitat apareixerà  en l’espai inferior de l’article.

En cap cas l’autor manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn, no en controla els continguts i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que utilitzin aquestes empreses.

Advertisements