El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya va aprovar mitjançant la Resolució SLT/32/2015, de 15 de gener, per la qual s’aproven criteris en matèria de salut pública per orientar les associacions cannàbiques i els seus clubs socials i les condicions de l’exercici de la seva activitat per als ajuntaments de Catalunya, els criteris orientatius en matèria de salut pública per les associacions i clubs cannàbics, i els ajuntaments.

Aquests criteris van ser presentats a la Comissió de Salut del Parlament el 6 de novembre de 2014, i a les entitats municipalistes i han estat informats favorablement pel Consell Assessor de Salut Pública i compten amb el consens de les Federacions i Associacions representatives dels clubs cannàbics.

Què són els clubs socials de cànnabis?

Els clubs socials de cànnabis són associacions sense ànim de lucre que s’autoproveeixen de cànnabis i en distribueixen entre els seus socis, tots ells majors d’edat, els quals consumeixen aquesta substància en un àmbit privat amb finalitats terapèutiques i/o lúdiques, de manera que es redueixen així els danys sobre la salut associats al mercat clandestí i a determinats usos del cànnabis.

El seu funcionament està regulat per la Llei Orgànica 1/2002, de 22 de març, reguladora del dret d’associació, que en el seu article 2 , en el seu apartat segon, estableix que el dret d’associació comprèn la llibertat d’associar-se o crear associacions, sense necessitat d’autorització prèvia i en el mateix article, apartat quart, s’estableix que la constitució d’associacions i l’establiment de la seva organització i funcionament es porten a terme dins del marc de la Constitució, d’aquesta Llei orgànica i de la resta de l’ordenament jurídic, indicant en el seu apartat setè que les associacions que persegueixin finalitats o utilitzin mitjans tipificats com a delicte són il·legals.

L’article 4.2 d’aquesta llei orgànica, estableix que l’Administració no pot adoptar mesures preventives o suspensives que interfereixin en la vida interna de les associacions i l’article 7 de la mateixa llei estableix els aspectes que han de contenir que els Estatuts de l’associació, indicant en el seu apartat segon, que aquest contingut no pot ser contrari a l’ordenament jurídic.

A més, l’article 10 de la llei, estableix que les associacions s’han d’inscriure en el Registre corresponent, als únics efectes de publicitat.

A Catalunya, el Decret 206/1999, de 27 de juliol, pel qual s’aprova el reglament d’organització i funcionament del Registre d’associacions regula la inscripció al Registre d’associacions de la Generalitat de Catalunya, dependent de la Direcció General de Dret i d’Entitats Jurídiques del Departament de Justícia.

Pot imposar l’administració aquests criteris a les associacions de cànnabis?

En aquest context, la Resolució SLT/32/2015, de 15 de gener, per tal de protegir, promoure i millorar la salut de la ciutadania mitjançant una política orientada a minimitzar els danys del consum del cànnabis i, així mateix, impulsar la deguda informació, educació i prevenció sobre les conseqüències i els efectes perjudicials vinculats al consum d’aquesta substància, estableix els criteris en matèria de salut pública per orientar les associacions cannàbiques i els seus clubs socials i també estableix les condicions de l’exercici de la seva activitat per als ajuntaments de Catalunya.

Com hem vist, les administracions no poden interferir en la vida interna de les associacions, però també hem vist que els contingut dels Estatuts d’aquestes associacions no poden ser contraris a l’ordenament jurídic, pel que hem de diferenciar entre el que poden ser criteris orientatius que puguin seguir les associacions cannàbiques, dels requisits legals que han de complir i per tant, que s’hagin d’exigir per part dels ajuntaments, a l’hora d’aprovar les ordenances i d’atorgar les respectives autoritzacions municipals, per tal que aquestes activitats compleixin l’ordenament jurídic.

Quin és el marc legal en relació al consum de cànnabis?

El codi Penal Espanyol

La Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del codi penal, en el seu article 368, modificat per l’article únic.104 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, estableix:

Els qui executin actes de conreu, elaboració o tràfic, o d’una altra manera promoguin, afavoreixin o facilitin el consum il·legal de drogues tòxiques, estupefaents o substàncies psicòtropes, o en posseeixin amb aquells fins, han de ser castigats amb les penes de presó de tres a sis anys i multa del tant al triple del valor de la droga objecte del delicte si es tracta de substàncies o productes que causen greu perjudici a la salut, i de presó d’un a tres anys i multa del tant al duple en els altres casos.

No obstant el que disposa el paràgraf anterior, els tribunals poden imposar la pena inferior en grau a les assenyalades en atenció a l’escassa entitat del fet i a les circumstàncies personals del culpable. No es pot fer ús d’aquesta facultat si es dóna alguna de les circumstàncies a què es fa referència en els articles 369 bis i 370.

La Llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana

L’article 36 de la Llei orgànica 4/2015, de 30 de març, de protecció de la seguretat ciutadana, tipifica com a infraccions greus:

16.) El consum o la tinença il·lícits de drogues tòxiques, estupefaents o substàncies psicotròpiques, encara que no estiguin destinades al tràfic, en llocs, vies, establiments públics o transports col·lectius, així com l’abandonament dels instruments o altres efectes utilitzats per a això en els llocs esmentats.

18.) L’execució d’actes de plantació i cultiu il·lícits de drogues tòxiques, estupefaents o substàncies psicotròpiques en llocs visibles al públic, quan no siguin constitutius d’infracció penal.

19.) La tolerància del consum il·legal o el tràfic de drogues tòxiques, estupefaents o substàncies psicotròpiques en locals o establiments públics, o la falta de diligència a fi d’impedir-los per part dels propietaris, administradors o encarregats d’aquests.

La jurisprudència

En aquest context, la jurisprudència ha establert el que es coneix com a la doctrina d’autoconsum compartit i entre d’altres, la Sentència del Tribunal Supremo, Sala Segunda, de lo Penal, Sentencia 1014/2013 de 12 Dic. 2013, Rec. 534/2013, Ponente: Cándido Conde-Pumpido Tourón, -LA LEY 209393/2013, que en el seu fonament de dret número 18, diu “Como señala la muy reciente STS 850/2013, de 4 de noviembre , citando la núm. 1102/2003, de 23 de julio , es doctrina reiterada de esta Sala, que la adquisición de sustancias estupefacientes para entregarlas a terceros es un acto de favorecimiento del consumo ilegal de drogas y por lo tanto constituye una conducta típica , pero excepcionalmente deja de serlo cuando se trata de un supuesto de autoconsumo plural entre consumidores, siempre que concurran las siguientes circunstancias: 1. Que la droga sea facilitada por quién la posee, para su consumo inmediato. 2. Que la cantidad a consumir sea pequeña. 3. Que la acción se produzca en un lugar cerrado sin riesgo por tanto de acceso de terceros. 4. Que los consumidores sean ya adictos a la droga, y no personas a las que se introduce en ello.

En términos parecidos se pronuncian la Sentencia 1472/2002, de 18 de septiembre , o la STS 888/2012, de 22 de noviembre (LA LEY 188786/2012) , en las que se señalan como condiciones para apreciar tal supuesto excepcional de atipicidad las siguientes: a) En primer lugar, los consumidores han de ser ya todos ellos adictos, para excluir la reprobable finalidad de divulgación del consumo de esas substancias nocivas para la salud ( STS de 27 de Enero de 1995 ). b) El consumo debe producirse en lugar cerrado o, al menos, oculto a la contemplación por terceros ajenos, para evitar, con ese ejemplo, la divulgación de tan perjudicial práctica ( STS de 2 de Noviembre de 1995 ). c) La cantidad ha de ser “insignificante” ( STS de 28 de Noviembre de 1995 ) o, cuando menos, mínima y adecuada para su consumo en una sola sesión o encuentro. d) La comunidad que participe en ese consumo ha de estar integrada por un número reducido de personas que permita considerar que estamos ante un acto íntimo sin trascendencia pública ( STS de 3 de Marzo de 1995 ). e) Las personas de los consumidores han de estar concretamente identificadas, para poder controlar debidamente tanto el número de las mismas, en relación con el anterior requisito, cuanto sus condiciones personales, a propósito del enunciado en primer lugar ( STS de 31 de Marzo de 1998 ). f) Debe tratarse de un consumo inmediato ( STS de 3 de Febrero de 1999 ).

Alguna de estas exigencias puede ser matizada, o incluso excluida en supuestos específicos, pues cuando un número reducido de adictos se agrupan para la adquisición y ulterior consumo compartido de alguna sustancia estupefaciente puede ser difícil constatar la concurrencia de alguno de dichos requisitos, que solo podrían concretarse en el futuro (…)” .

Pel que fa al conreu de marihuana

La Sentència de l’Audiència Provincial de Vizcaya, Sección 1ª, Sentencia 18/2015 de 27 Mar. 2015, Rec. 41/2014, va absoldre als membres d’una associació lícita dedicada a l’estudi de les propietats del cànnabis i el seu conreu per al consum dels seus socis.

No va quedar provat que l’associació fos una tapadora per amagar el tràfic il·lícit de marihuana i la quantitat que es va trobar es va considerar que era compatible amb la previsió de consum dels seus socis per un termini de 6 mesos, amb una previsió de dos grams diaris per soci. La venda es realitzava als socis, pel que el grup de consumidors estava clarament identificat.

Ara bé, aquesta sentència de l’Audiència Provincial de Vizcaya ha estat motiu d’anàlisi per part del Tribunal Suprem, que va dictar la seva primera sentència el dia 8 de juliol de 2015, en relació als clubs de cànnabis, resolent en sentit contrari al de l’audiència Provincial de Vizacaya, per creure que la filosofia del club anava més enllà de la doctrina de l’autoconsum.

És interessant el que diu el fonament de dret segon de la Sentència de l’audiència Provincial de Vizcaya “ (…)De la documentación referida y las declaraciones testificales resulta acreditado que también se empleaban medidas de seguridad en el cultivo, recolección, selección y conservación de la sustancia estupefaciente con el fin de asegurar su destino al consumo propio de los socios según las previsiones de consumo de los socios con las que se proyectó el cultivo y así, por ejemplo, los actos relativos al cultivo, recolección, selección y empaquetado al vacío para su conservación se realizan por socios, las fincas en las que se cultiva la marihuana cuentan con medidas de seguridad (así resulta de lo que manifestó en su declaración el testigo Agente PM. n° NUM009 ) y los paquetes de sustancia estupefaciente envasados al vacío se guardaban en un trastero cerrado con medidas de vigilancia alquilado (así lo declaró el testigo agente NUM014 en el juicio) y no se ha practicado prueba alguna en el acto del juicio oral que acredite que los acusados o en la sede de la Asociación se hubiera entregado marihuana o hachís a personas que no fueran socias de Pannagh ni que las cuotas que pagaban los socios se destinaran a fines que no fueran el pago de los gastos necesarios para el cultivo, recolección y conservación de las sustancias estupefacción y gastos propios de la Asociación.

En base a lo expuesto se considera acreditado que la Asociación de Usuarios/as de Cannabis Pannagh está inscrita con número de registro GV. AS/B/10623/2003 en el Registro General de Asociaciones del País Vasco, constando expresamente en la inscripción de la Asociación su denominación, sus fines estatutarios, su domicilio social, su ámbito territorial, su patrimonio fundacional y los órganos de gobierno, y también constan inscritos los miembros de la Junta Directiva y los cambios de domicilio de la misma, la citada Asociación tiene unos Estatutos por los que se rige en los que establece los fines de la Asociación, entre ellos evitar el peligro para la salud de sus usuarios inherente al mercado ilegal de cannabis mediante actividades encaminadas a la prevención de los riesgos asociados a su uso, establece y regula sus órganos de gobierno y administración de la misma, la Asamblea General de Socios como órgano supremo y de expresión de la voluntad de éstos y la Junta Directiva que es el órgano colegiado de dirección permanente y regula el estatuto de socio estableciendo los requisitos y condiciones para ser socio, ios derechos y obligaciones de los socios, las causas de separación etc, y la citada Asociación figura como tal en el tráfico jurídico (contratos de arrendamientos, facturas, pago de impuestos, etc), actuando a través del presidente de la misma que la representa; que ios socios de la Asociación estaban debidamente identificados y eran consumidores de cannabis, condición esta necesaria para ser socio según los estatutos de la Asociación en los que se establecen mecanismos para comprobar y asegurar su cumplimiento, la condición de consumidores de cannabis de los socios es reconocida por ellos mismos en sus solicitudes para ser admitidos como socios y corroborada por el socio que avala al peticionario, no resultando verosímil que una persona no consumidora de cannabis se asocie a una Asociación de consumidores de cannabis como la de autos, cuyos estatutos exigen ser consumidor de cannabis como condición necesaria para ser socio y establece mecanismos para comprobar y asegurar la concurrencia de dicha condición, siendo evidente el interés de la Asociación y de sus socios en que las personas que se asocien sean consumidores de cannabis y presten concurso activo a la consecuencia de los fines de la Asociación y cumplan sus normas, evitando todo riesgo de que puedan acceder a la Asociación personas que no cumplan los requisitos exigidos y perjudiquen sus intereses. Se considera acreditados que con la finalidad de procurarse los socios para su autoconsumo cannabis de calidad y fiable de manera segura y evitar los riesgos del que se vende en la calle carente de dichas características, se estableció y se aceptó por los socios la actividad de cultivo compartido de marihuana para autoconsumo privado de los socios partícipes con sujeción a unas condiciones para asegurar que el cultivo compartido de la marihuana se realizaba según las previsiones de consumo de los socios partícipes para un periodo de seis meses sin exceder dicha previsión a la correspondiente a un consumo diario máximo de dos gramos por día y asegurar que el destino de la marihuana cultivada era el consumo propio de los socios participantes según su previsión de consumo, que existían de medidas de control y de vigilancia para asegurar el efectivo cumplimiento de tales condiciones desde el planeamiento del cultivo hasta la entrega de la marihuana cultivada a cada socio para su propio consumo conforme a la previsión de consumo de cada uno de ellos y los acusados Gustavo y Nuria llevaban a efecto medidas de ese tipo, los socios participantes sufragaban de forma proporcional a su participación los gastos del cultivo de la marihuana destinada a su propio consumo, sin lucro para los acusados, que las sustancias estupefacientes ocupadas resultan compatibles con el cultivo de marihuana proyectado conforme a la previsión de consumo para seis meses de unos 320 socios que fue el número de socios que participaban en el cultivo en el momento de la intervención y que, además de todos los controles y medidas de seguridad existentes, los socios, incluidos los acusados, eran los interesados en que el cultivo compartido de marihuana para su propio consumo se realizara en las condiciones establecidas y en velar por el recto cumplimiento de las mismas para así asegurarse el consumo de marihuana de buena calidad y fiable de forma continuada y los interesados en evitar actos que pudieran causar el fracaso del sistema y acarrearles graves perjuicios a todos ellos y a la Asociación.

Por todo lo expuesto y teniendo en cuenta que la cantidad de sustancia estupefaciente ocupada es compatible con la previsión consumo de los socios participantes en su cultivo para seis meses, plazo este que viene determinado por el tiempo que requiere la obtención de la sustancia estupefaciente desde que se siembra hasta que se recolecta y posteriormente se seca la planta, ha de concluirse que no ha quedado acreditado el cultivo de la marihuana estuviera destinado a otros fines distintos al del consumo de marihuana por los socios que participaban en el cultivo, todos ellos consumidores de dicha sustancia”.

La regulació dels clubs de les associacions de persones fumadores de cànnabis a les ordenances municipals

El Decret 179/1995, de 13 de juny, pel qual s’aprova el Reglament d’obres, activitats i serveis dels ens locals estableix en el seu article 71 que els ens locals poden exigir als ciutadans l’obtenció d’una autorització o llicència prèvia a l’exercici de l’activitat en els casos previstos per la llei i les normes que la despleguin i l’article 92 del mateix Decret estableix que estan subjectes a llicència l’obertura i el trasllat d’establiments industrials o mercantils i de les instal·lacions, quan siguin destinats a l’exercici d’activitats classificades com a molestes, nocives, insalubres i perilloses i que les ordenances municipals poden establir que per a l’exercici o el canvi d’activitats no classificades o innòcues i els traspassos i les novacions subjectives de les activitats en general, sigui suficient la comunicació prèvia.

En el procediment per a l’atorgament de la llicència s’ha de verificar si els locals o les instal·lacions i les activitats reuneixen les condicions de tranquil·litat, seguretat, salubritat i d’altres exigides per les normes i ordenances municipals.

L’article 41 de la Llei 2/2011, de 4 de març, d’economia sostenible va modificar la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases del règim local, que en el seu article 84 estableix que les entitats locals poden intervenir en les activitats mitjançant l’elaboració d’Ordenances i establint l’obligatorietat d’una llicència prèvia de les activitats o als règims de comunicació prèvia o declaració responsable, però ara, en el seu article 84 bis, estableix que amb caràcter general, l’exercici d’activitats no se sotmetrà a l’obtenció de llicència o un altre mitjà de control preventiu si bé si que es pot exigir llicència, quan estigui justificat per raons d’ordre públic, seguretat pública, salut pública o protecció del medi ambient en el lloc concret on es realitza l’activitat, i aquestes raons no es puguin garantir mitjançant la presentació d’una declaració responsable o d’una comunicació.

En el cas de l’activitat que porten a terme les associacions cannàbiques en els seus clubs socials, existeixen aquestes raons que motiven l’existència d’una autorització municipal.

Marc estatal

La Constitució Espanyola reconeix en el seu article 43 el dret a la protecció de la salut i estableix que correspon als poders públics organitzar i tutelar la salut pública a través de mesures preventives i a través de les prestacions i dels serveis necessaris i per contribuir a l’efectivitat d’aquest dret, la Llei 14/1986, de 25 d’abril, General de Sanitat va establir l’obligació de les administracions públiques sanitàries d’orientar les seves actuacions prioritàriament a la promoció de la salut i a la prevenció de les malalties, evitar les activitats i productes que, directa o indirectament puguin tenir conseqüències negatives per a la salut i regular-ne la seva publicitat i propaganda comercial.

En aquest sentit, l’article 42 de la Llei 14/1986, de 25 d’abril, General de Sanitat, atribueix a les corporacions locals, pel que ara ens interessa analitzar, responsabilitats en relació a l’obligat compliment de les normes i plans sanitaris relacionats amb el control sanitari el medi ambient, la contaminació atmosfèrica, el control sanitari d’indústries, activitats i serveis, soroll i vibracions, el control sanitari dels edificis i llocs de convivència humana on s’hi realitzen activitats d’oci, així com el control sanitari de la distribució de productes directa o indirectament relacionats amb el consum humà.

Marc Autonòmic

A Catalunya la Llei 15/1990, de 9 de juliol, d’ordenació sanitària de Catalunya atribueix als ajuntaments, pel que ara ens interessa, competències en el control sanitari del medi ambient, el control sanitari d’edificis i llocs d’habitatge i de convivència humana, especialment àrees d’esbarjo i el control sanitari de la distribució i el subministrament de productes, directament o indirectament relacionats amb l’ús o el consum humà.

També la Llei 18/2009, del 22 d’octubre, de salut pública, en el seu article 3, relaciona els principis informadors i pel que ara ens ocupa, estableix que l’ordenació i l’execució de les actuacions, les prestacions i els serveis en matèria de salut pública s’han d’ajustar el foment de la responsabilitat individual i col·lectiva i l’autocontrol en matèria de salut pública, però també a l’exercici de l’autoritat sanitària per a la protecció de la salut pública.

L’article 6 de la Llei 18/2009, de 22 d’octubre, de salut pública, estableix i encarrega a les administracions públiques competents, entre d’altres, les següents prestacions per preservar, protegir i promoure la salut de les persones, en l’àmbit individual i col·lectiu, prevenir la malaltia i tenir cura de la vigilància de la salut pública: j) La promoció i la protecció de la salut i la prevenció dels factors de risc per a la salut als establiments públics i als llocs de convivència humana. n) La promoció dels factors de protecció i la protecció i prevenció dels factors de risc davant les substàncies que poden generar abús, dependència i altres addiccions, especialment dels que incideixen més en la salut de la població. r) La promoció i la protecció de la salut infantil i dels adolescents i la prevenció dels factors de risc en aquest àmbit. z) El control sanitari de la publicitat, en el marc de la normativa vigent.

A l’article 52 de la Llei 18/2009, de 22 d’octubre de salut pública, estableix que els ajuntaments, d’acord amb les competències que els atribueixen la Llei 15/1990, d’ordenació sanitària de Catalunya, i el Decret legislatiu 2/2003, del 28 d’abril, pel qual s’aprova el text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya, i la normativa sanitària específica, són competents per a prestar els serveis mínims següents en matèria de salut pública, i pel que ara ens ocupa, l’educació sanitària en l’àmbit de les competències locals, la gestió del risc per a la salut derivat de la contaminació del medi, la gestió del risc per a la salut als equipaments públics i als llocs habitats, incloses les piscines i les altres activitats de competència dels ajuntaments en matèria de salut pública, d’acord amb la legislació vigent en aquesta matèria.

L’article 55 de la Llei 18/2009, de 22 d’octubre de salut pública, pel que fa a la intervenció administrativa en protecció de la salut i prevenció de la malaltia, estableix que l’autoritat sanitària, per mitjà dels òrgans competents, pot intervenir en les activitats públiques i privades per a protegir la salut de la població i prevenir la malaltia i entre d’altres, amb aquesta finalitat, pot establir l’exigència d’autoritzacions i registres per raons sanitàries a instal·lacions, establiments, serveis i indústries, productes i activitats, amb subjecció a les condicions que estableix l’article 61 i, en tot cas, d’acord amb la normativa sectorial.

També pot establir prohibicions i requisits mínims per a la producció, la distribució, la comercialització i l’ús de béns i productes, i per a les pràctiques que comportin un perjudici o una amenaça per a la salut.

Pot controlar la publicitat i la propaganda de productes i activitats que puguin incidir en la salut, amb la finalitat d’ajustar-les a criteris de veracitat i evitar tot allò que pugui comportar un perjudici per a la salut.

Pot establir i controlar les condicions higienicosanitàries, de funcionament i desenvolupament d’activitats que puguin repercutir en la salut de les persones.

L’article 61 de la Llei 18/2009, de 22 d’octubre de salut pública estableix que les instal·lacions, els establiments, els serveis i les indústries en què es duguin a terme activitats que puguin tenir incidència en la salut pública estan subjectes al tràmit d’autorització sanitària de funcionament prèvia si la normativa sectorial aplicable ho estableix i que s’han de regular per reglament el contingut de l’autorització sanitària corresponent i els criteris i els requisits per a atorgar-la.

Aquesta autorització sanitària ha d’ésser atorgada per les administracions sanitàries a què correspon la competència de control, d’acord amb les competències que els atribueixen aquesta llei, els reglaments que la despleguen i el text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya. El règim d’intervenció administrativa de les activitats econòmiques que aquesta llei i la normativa sectorial en matèria de salut pública atribueixen als municipis i a altres ens locals es regeix per aquesta normativa específica.

De forma més específica, la Llei 20/1985, de 25 de juliol, de prevenció i assistència en matèria de substàncies que poden generar dependència, amb les seves respectives modificacions, classifica la cànnabis, en el seu article 3.2.b), com a droga no institucionalitzada, entenent com a droga la substància que, administrada a l’organisme, és capaç d’originar una dependència, provocar canvis en la conducta i de produir efectes perniciosos sobre la salut.

L’article 8 de la Llei 20/1985, de 25 de juliol, estableix que les accions que es fan a Catalunya dins l’àmbit de la informació i l’educació sanitàries, de l’assistència de les dependències de drogues no institucionalitzades i de la rehabilitació i la reinserció de les persones amb dependències, entre d’altres mesures, han d’arbitrar amb prioritat solucions preventives i assistencials per a la persona dependent de la droga i cal evitar en tot moment que la identitat sigui afectada, un etiquetatge social, i una criminalització del subjecte.

Cal afavorir també la intervenció més prompta possible dels serveis assistencials en els casos de dependència de drogues no institucionalitzades en joves i adolescents.

Pel que fa a aquest col·lectiu de joves i adolescents, la Llei 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència estableix en el seu article 68 que a més de les restriccions legals establertes en els casos de la venda i consum de begudes alcohòliques i de tabac, està prohibida la venda o el subministrament als infants i adolescents de qualsevol producte o servei que puguin causar dependència física o psíquica, encara que sigui per un ús inadequat, o, en general, que puguin produir efectes que perjudiquin la salut o el lliure desenvolupament de la personalitat dels infants i els adolescents.

Com hem comentat abans i en el context del nostre ordenament jurídic, la Resolució SLT/32/2015, de 15 de gener, per la qual s’aproven criteris en matèria de salut pública per orientar les associacions cannàbiques i els seus clubs socials i les condicions de l’exercici de la seva activitat per als ajuntaments de Catalunya, defineix els clubs socials de cànnabis com associacions sense ànim de lucre que s’autoproveeixen de cànnabis i en distribueixen entre els seus socis, tots ells majors d’edat, els quals consumeixen aquesta substància en un àmbit privat amb finalitats terapèutiques i/o lúdiques, de manera que es redueixen així els danys sobre la salut associats al mercat clandestí.

Mitjançant aquesta norma es va resoldre aprovar les condicions de l’exercici de la seva activitat per als ajuntaments de Catalunya, condicions que es detallen en el seu annex i que concreta específicament les condicions d’accés, les condicions de funcionament, els horaris, les incompatibilitats d’activitats, la limitació de la publicitat i estableix una limitació de la seva ubicació amb la definició d’una distància mínima entre els diferents clubs i entre els clubs i els centres educatius i serveis sanitaris, sense concretar aquestes distàncies.

A més, estableix que cal respectar la normativa mediambiental i, particularment, pel que fa al descans dels veïns.

També estableix la Inscripció en el registre municipal d’associacions de persones consumidores de cànnabis i en la secció registral corresponent del Registre d’associacions de la Generalitat.

Les llicències/comunicacions prèvies municipals per a clubs socials de les associacions cannàbiques

D’acord amb la jurisprudència, per poder aplicar la doctrina de l’autoconsum compartit, l’autoconsum s’ha de produir en un local tancat o ocult a la contemplació de tercers per evitar la divulgació d’aquesta pràctica i la comunitat que participi d’aquet autoconsum ha d’estar integrada per un grup reduït de persones identificades, per tal de poder considerar que estem davant d’un acte íntim sense transcendència pública i els consumidors ja han d’ésser consumidors addictes.

Malgrat a la indefinició en la regulació legal dels clubs de persones fumadores de cànnabis, en la Resolució SLT/32/2015, de 15 de gener, sembla que es vol aproximar a aquest criteri jurisprudencial quan estableix, en el seu annex que per accedir a aquests clubs:

Cal ser consumidor o consumidora habitual de cànnabis.
No ser soci o sòcia de cap altre club de cànnabis.
Accés exclusiu a les instal·lacions del local per als socis.
Existència de mesures de control d’accés al club.
Període de carència de 15 dies des de l’adscripció d’un soci o sòcia a una associació.
Tenir l’aval d’un altre membre de l’associació.
Limitació de la seva ubicació amb la definició d’una distància mínima entre els diferents clubs i entre els clubs i els centres educatius i serveis sanitaris.
Limitació de tot tipus de publicitat de les associacions o dels seus establiments, locals o clubs, i d’activitats de promoció del consum de cànnabis per part dels membres de les associacions, ni a través de cartells, rètols publicitaris o qualsevol altre suport, en paper o electrònic.
Prohibició de venda o comercialització de qualssevol béns o productes consumibles.
Prohibició del consum d’altres drogues o begudes alcohòliques dins dels clubs.

Per altra banda, i pel que fa a les instal·lacions, estableix que cal complir les condicions de salubritat dels locals segons el que estableix la normativa vigent, així com de les zones de consum, estableix una limitació horària que no permet obrir més de 8 hores diàries, i s’estableix com a hora límit de tancament les 22 h, i els divendres i dissabtes, les 24 h, respectant la normativa mediambiental i, particularment, pel que fa al descans dels veïns.

Aspectes ambientals

La Llei 20/2009, del 4 de desembre, de prevenció i control ambiental de les activitats té per objecte establir el sistema d’intervenció administrativa de les activitats amb incidència ambiental, en el qual es prenen en consideració les afeccions sobre el medi ambient i les persones, per tal d’afavorir un desenvolupament sostenible mitjançant un sistema d’intervenció administrativa ambiental que harmonitzi el desenvolupament econòmic i social amb la protecció del medi ambient.

L’article 4 d’aquesta llei defineix, en el seu apartat f) la intervenció sectorial com la intervenció administrativa d’autorització, llicència, comunicació, control o registre a la qual està sotmesa una activitat de les que regula aquesta llei, de conformitat amb un ordenament jurídic altre que l’ambiental. En particular, són intervencions sectorials, la intervenció urbanística, la industrial, la turística, la sanitària, l’energètica, la minera, la laboral, la comercial i la relativa a establiments de concurrència pública.

Per aquest motiu, en la intervenció administrativa dels clubs socials de les associacions cannàbiques, s’han de tenir en compte les diferents intervencions sectorials, com la sanitària, la intervenció urbanística i la dels establiments de pública concurrència.

Quan parlem de les autoritzacions del clubs socials de les associacions cannàbiques, parlem d’un règim d’intervenció ambiental en activitats de competència municipal sectorial.

Aquesta intervenció s’ha de realitzar de conformitat amb el que estableix la normativa sobre activitats classificades i d’altra legislació sectorial procedent i, en el que sigui aplicable, d’acord amb els preceptes d’aquest Reglament sobre procediment de concessió de llicències. Tanmateix s’ha de tenir en compte el que disposin el planejament i les ordenances municipals en relació amb l’emplaçament i altres requisits que condicionin aquestes activitats.

Per tant, s’ha de tenir en compte el que disposi el planejament urbanístic, que d’acord amb la jurisprudència del Tribunal suprem, en la seva STS del 21 març de 1991 (RJ 1991, 2015), ens diu que «el planeamiento del uso del suelo tiene por finalidad conseguir una correcta solución a las exigencias cada vez más acuciantes de equipamiento comunitario y de calidad del entorno urbano, preparando de forma anticipada y racional un asentamiento social humanamente adecuado».

L’article 55.2 del Decret Legislatiu 1/2010, de 3 d’agost, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei d’urbanisme estableix que el planejament urbanístic general es desenvolupa per mitjà del planejament urbanístic derivat, que és integrat pels plans especials urbanístics, pels plans de millora urbana, pels plans parcials urbanístics i pels plans parcials urbanístics de delimitació.

Pel que ara ens interessa, l’article 58 del Decret Legislatiu 1/2010, de 3 d’agost, estableix que en sòl urbà, els plans d’ordenació urbanística municipal, assignen usos detallats per a cada zona.

La classificació de les activitats dels clubs de les associacions cannàbiques i l’ús urbanístic

Donat que estem parlant de clubs d’associacions cannàbiques que, com hem comentat, s’han de produir en un local tancat o ocult a la contemplació de tercers per evitar la divulgació d’aquesta pràctica i la comunitat que participi d’aquest autoconsum ha d’estar integrada per un grup reduït de persones identificades, per tal de poder considerar que estem davant d’un acte íntim sense transcendència pública i els consumidors ja han d’ésser consumidors addictes, en cap dels casos podem classificar aquesta activitat com a recreativa.

La Llei 11/2009, del 6 de juliol, de regulació administrativa dels espectacles públics i les activitats recreatives defineix en el seu article 3.b les activitats recreatives, com les activitats que ofereixen al públic la utilització de jocs, màquines o aparells o el consum de productes o de serveis d’oci, entreteniment o diversió, i també les activitats que congreguen persones amb l’objecte principal d’implicar-les a participar-hi o d’oferir-los serveis amb finalitat d’oci, entreteniment o diversió i els espectacles públics, en el seu apartat a) on estableix que són les representacions, les actuacions, les exhibicions, les projeccions, les competicions o altres activitats similars orientades a l’entreteniment o al lleure, que es duen a terme davant de públic en establiments o espais oberts al públic.

Per tant, ambdues són activitats que es desenvolupen en establiments o espais oberts al públic, el que no està d’acord amb la definició d’un club d’una associació cannàbica.

L’article 4 de la llei, en el seu apartat 5, estableix que resten exclosos de l’àmbit d’aplicació d’aquesta llei els actes i les celebracions privats o de caràcter familiar que no es duen a terme en establiments oberts al públic i que, per llurs característiques, no comporten cap risc per a la integritat dels espais públics, per a la convivència entre els ciutadans o per als drets de tercers i les activitats dutes a terme en exercici dels drets fonamentals de reunió i de manifestació.

En el mateix sentit es pronuncia l’article 2.3 del Decret 112/2010, de 31 d’agost, pel qual s’aprova el Reglament d’espectacles públics i activitats recreatives.

Però si un club d’una associació cànnàbica exercís com un local on s’hi realitzen activitats recreatives, ens trobaríem davant d’un frau de llei, d’acord amb el que s’estableix a l’article 6.4 del Codi Civil Espanyol, que diu que:

Els actes portats a terme a l’empara del text d’una norma, que persegueixin un resultat prohibit per l’ordenament jurídic, o que hi sigui contrari, es consideren executats en frau de llei i no impedeixen la deguda aplicació de la norma que s’ha intentat eludir.

Es recorda que l’autor d’aquest article no inserirà cap tipus de publicitat en aquest blog. Ara bé, WordPress, com a titular del domini, pot fer-ho i en aquest cas la publicitat apareixerà en l’espai inferior de l’article.

En cap cas l’autor manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn, no en controla els continguts i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que utilitzin aquestes empreses.

Article: La intervenció de l’administració en la regulació dels clubs socials de les associacions cannàbiques

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas

Publicat al blog: https://laciutatambllei.wordpress.com