El funcionament sanitari de les cuines dels menjadors de les escoles públiques

Les autoritzacions sanitàries de les cuines i dels menjadors escolars

L’article 55.1.b) de la Llei 18/2009, del 22 d’octubre, de salut pública estableix, com a una de les intervencions públiques en protecció de la salut i prevenció de la malaltia, l’exigència d’autoritzacions i registres per raons sanitàries a instal·lacions, establiments, serveis i indústries, productes i activitats.

Per això, l’article 61 de la Llei 18/2009, del 22 d’octubre, de salut pública preveu que les  instal·lacions, els establiments, els serveis i les indústries en què es duguin a terme activitats que puguin tenir incidència en la salut pública estiguin subjectes al tràmit d’autorització sanitària de funcionament prèvia si la normativa sectorial aplicable ho estableix.

A més, també es preveu la  creació d’un registre sanitari per a facilitar les tasques de control sanitari de les instal·lacions, els establiments, els serveis, les indústries, les activitats i els productes.

Pel que fa a les instal·lacions de cuines que serveixen a col·lectivitats i als menjadors escolars, l’autoritat per atorgar les autoritzacions i per a fer-ne la inscripció en el registre sanitari és la Generalitat de Catalunya. Així s’estableix al  Reial Decret 191/2011, de 18 de febrer, sobre Registre General Sanitari d’Empreses Alimentàries i Aliments, que en el seu article 2  ens diu que les empreses s’han d’inscriure, bé al registre general sanitari, o bé, només en els  registres autonòmics establerts a aquest efecte, amb la comunicació prèvia de l’operador de l’empresa alimentària a les autoritats, quan els establiments i les seves empreses titulars en el supòsit que exclusivament manipulin, transformin, envasin, emmagatzemin o serveixin aliments per a la venda o lliurament in situ al consumidor final, amb o sense repartiment a domicili, o a col·lectivitats, així com quan aquests en subministrin a altres establiments d’aquestes mateixes característiques, i que es tracti d’una activitat marginal en termes tant econòmics com de producció, respecte de la realitzada per aquells, que es porti a terme en l’àmbit de la unitat sanitària local, zona de salut o territori d’iguals característiques o finalitat que defineixi l’autoritat competent corresponent.

A Catalunya la norma que regula el registre sanitari autonòmic és la Llei 15/1983, de 14 de juliol, de la higiene i el control alimentaris.

El més important, pel que ara ens interessa, és assenyalar que, en el cas dels menjadors escolars, en tractar-se d’establiments on se serveixen aliments in situ a col·lectivitats, la comunicació l’ha d’efectuar el titular de les instal·lacions i no l’operador de l’empresa alimentària. Per tant, qui ha de presentar la “comunicació prèvia”, per procedir a la inscripció en els registres autonòmics és el titular de les instal·lacions del centre docent.

Les activitats de restauració col·lectiva social, s’han d’inscriure als registres autonòmics amb la Clau  50, però si subministren menjars, en més del 30% dels menús que elaboren a altres establiments de restauració col·lectiva social, s’han d’inscriure’s en la clau 26 que correspon a empreses que elaboren menjars preparats, aliments per a grups específics, complements alimentosos i altres ingredients i productes alimentosos, que s’haurà d’inscriure al registre general sanitari.

Els establiments que elaboren menjars preparats en cuines pròpies, per transportar-los a menjadors col·lectius o a esdeveniments i celebracions públiques i les empreses de restauració sense instal·lacions pròpies que preparen menjars en instal·lacions de menjadors col·lectius socials o per a col·lectivitats en esdeveniments públics s’han d’inscriure amb la Clau 26.

La contractació dels serveis de cuines i menjadors escolars

L’article 142 de la Llei 12/2009, de 10 de juliol, d’educació, descriu tot uns seguits de funcions  del personal que exerceix les funcions de direcció dels centres docents, però en general, ens diu que el director o directora del centre públic és responsable de l’organització, el funcionament i l’administració del centre, n’exerceix la direcció pedagògica i és cap de tot el personal.

Pel que ara ens interessa, hem d’assenyalar  que li correspon – art 142.5.h- “ Orientar, dirigir i supervisar les activitats del centre i dirigir l’aplicació de la programació general anual” i -art 142.7.g- “Contractar béns i serveis dins els límits establerts per l’Administració educativa i actuar com a òrgan de contractació”.

L’article 10 del Decret 160/1996, de 14 de maig, pel qual es regula el servei escolar de menjador als centres docents públics de titularitat del Departament d’Ensenyament, en el seu article 10 ens diu que la  gestió  del  servei  escolar  de  menjador  podrà  realitzar-se per qualsevol de les següents modalitats:

• Mitjançant  la  concessió  del  servei a una empresa del  sector. En aquest cas, la comunicació prèvia del menjador, al registre sanitari, la fa el Departament d’Ensenyament de la Generalitat com a titular del centre docent, amb la clau 50  de restauració col·lectiva social i cal exigir a l’empresa de restauració titular de la concessió, sense instal·lacions pròpies, que preparen menjars en les instal·lacions dels menjadors col·lectius socials o per a col·lectivitats en esdeveniments públics que disposi de la inscripció en el registre general sanitari  amb la Clau 26.
• Contractant el subministrament diari de menjars elaborats  i,  en  el  seu  cas,  la  seva distribució i servei amb una   empresa del sector. En aquest cas, la comunicació prèvia del menjador, al registre sanitari, també la fa el Departament d’Ensenyament de la Generalitat com a titular del centre docent, amb la clau 50 de restauració col·lectiva social i s’ha d’exigir a l’empresa que subministra els aliments que disposi de la seva pròpia autorització sanitària per a poder realitzar aquesta activitat, que és la seva inscripció al registre sanitari general amb la clau 26, corresponents als  establiments que elaboren menjars preparats en cuines pròpies per transportar-los a menjadors col·lectius o a esdeveniments i celebracions públiques o bé a la clau 50 en els casos que es tracti d’establiments minoristes de menjars preparats que subministrin menús a establiments de restauració col·lectiva social quan hi subministrin menys del 30% de la seva producció.
• Gestionant  el centre, directament, el servei mitjançant  el  personal  laboral  contractat  a  l’efecte  per  l’òrgan  competent,  adquirint  els  corresponents subministraments i  utilitzant els seus propis mitjans instrumentals. En aquest cas, la comunicació prèvia del menjador, al registre sanitari, la fa el Departament d’Ensenyament de la Generalitat com a titular del centre docent i s’ha de complir directament la normativa sanitària d’elaboració dels aliments i s’ha de tenir en compte que si també es volen subministrar menjars a un o a unes altres escoles, des d’aquesta cuina, per sobre del 30% dels menús que elaboren, s’han d’inscriure’s en la clau 26 que correspon a empreses que elaboren menjars preparats, que ja constarà al registre general sanitari. En tot cas, el titular de l’activitat és el mateix Departament d’Ensenyament.

Per tant, en els dos primers casos, quan intervé una empresa, cal una supervisió del centre d’aquesta empresa i quan s’explota directament, és el propi centre el que ha de fer els autocontrols que fixa la llei.

La supervisió de les cuines i dels menjadors per part de les direccions dels centres educatius

Un dels aspectes jurídics més rellevants, és que l’article 142.9, de la Llei 12/2009, de 10 de juliol, d’educació  estableix que el director o directora, en l’exercici de les seves funcions, té la consideració d’autoritat pública i que en l’exercici de les seves funcions, és autoritat competent per a defensar l’interès superior de l’infant.  Pel que les persones que exerceixen la direcció es constitueixen com a garants dels drets d’aquests infants.

L’article  147.7 de la  Llei 12/2009, de 10 de juliol, d’educació també estableix que el director o directora respon del funcionament del centre i del grau d’assoliment dels objectius del projecte educatiu, d’acord amb el projecte de direcció, i ret comptes davant el consell escolar i l’Administració educativa.

L’article 17 del Decret 160/1996, de 14 de maig, pel qual es regula el servei escolar de menjador als centres docents públics de titularitat del Departament d’Ensenyament estableix que la  delegació  territorial,  a  proposta  del consell   escolar   del   centre,   podrà   autoritzar   l’ús  de  les  instal·lacions de cuina a l’empresa de serveis, quan aquesta  ho sol·liciti.

L’autorització  d’ús de locals i d’instal·lacions del  centre   es  limitarà  al  que  sigui  necessari  per  a  la  realització  del  servei  escolar  de  menjador  i  la  seva  activitat  estarà  sotmesa  a  les normes establertes per al  centre i al calendari i horaris escolars.

I és molt important assenyalar que l’article 17.3 del Decret estableix específicament que l’empresa de serveis, o el personal laboral contractat  per    a   l’elaboració   i   manipulació   dels   aliments,  s’encarregaran  de  la neteja tant de la cuina i el menjador  com de la resta d’espais que siguin de la seva utilització.

Pel que fa al manteniment i conservació de les instal·lacions del menjador, l’article 18 del Decret estableix que l’empresa de serveis serà responsable del manteniment  i conservació de les instal·lacions que utilitzi i que la  direcció  del  centre  vetllarà  per  tal  que es  compleixin  les  mesures de seguretat i de salubritat de les  instal·lacions corresponents al menjador i a la cuina.

Els controls i els autocontrols en les cuines i els menjadors escolars

La Llei 18/2009, del 22 d’octubre, de salut pública estableix un conjunt d’obligacions focalitzades en les persones físiques o jurídiques que realitzen l’elaboració i la distribució dels menjars cuinats, amb la finalitat de garantir la innocuïtat i la salubritat dels seus  productes, les seves activitats i els seus  serveis. A aquestes obligacions les defineix com a “autocontrols”.

Aquests autocontrols s’han de diferenciar dels “controls” que les administracions sanitàries, fan per comprovar l’adequació dels productes, les activitats i els serveis a les normes destinades a prevenir els riscos per a la salut dels alumnes.

Els autocontrols en els menjadors escolars

L’article 54 de la Llei 18/2009, del 22 d’octubre, de salut pública, estableix, en el seu apartat primer, que les persones, físiques o jurídiques, titulars de les instal·lacions, els establiments, els serveis i les indústries en què s’acompleixen activitats que incideixen o poden incidir en la salut de les persones són responsables de la higiene i de la seguretat sanitària dels locals i les instal·lacions i de llurs annexos, dels processos i dels productes o substàncies que en deriven, i han d’establir procediments d’autocontrol eficaços per a garantir-ne la seguretat sanitària.

Per tant, les persones titulars de les cuines i dels menjadors escolars són les que han de fer la comunicació prèvia de funcionament a l’administració sanitària i a l’hora, són  les responsables del funcionament correcte d’aquests serveis i no fer-ho correctament fa que puguin ser considerades responsables, d’acord amb l’article 74 Llei 18/2009, del 22 d’octubre, de salut pública, per incórrer en les accions o omissions tipificades per aquesta llei,  com a infraccions en matèria de salut pública, i a més, tal com recorda l’article 66 de la mateixa llei, sens perjudici de la responsabilitat civil, penal o d’un altre ordre que hi concorri.

L’article 16 del Decret 160/1996, de 14 de maig, pel qual es regula el servei escolar de menjador als centres docents públics de titularitat del Departament d’Ensenyament  ens diu que els menjars  s’elaboraran  i  manipularan  en  les  condicions  d’higiene, salubritat i qualitat que estableixen  les   disposicions   tecnicosanitàries   vigents. A  aquests  efectes,  el  personal  de menjador i cuina haurà d’estar en  possessió  del carnet de manipulador d’aliments, d’acord amb  la normativa aplicable.

Així doncs, les empreses que exploten les cuines i els menjadors han de gestionar el risc de la seva activitat, mitjançant un conjunt d’actuacions destinades a evitar o minimitzar un risc per a la salut.    En aquest cas és d’aplicació, a més de tota la normativa d’higiene alimentària, entre la que s’ha de destacar el Reglament (CE) No 852/2004, del Parlament Europeu i del Consell de 29 abril 2004 relatiu a la higiene dels productes alimentaris i el Reial Decret 3484/2000, de 29 de desembre de 2000, pel qual s’estableixen les normes d’higiene per a l’elaboració, distribució i comerç de menjars preparats.

La lluita integrada contra les plagues

L’article 52.g) de la Llei 18/2009, del 22 d’octubre, de salut pública estableix com a competència municipal la gestió del risc per a la salut derivat dels animals domèstics, dels animals de companyia, dels animals salvatges urbans i de les plagues, però aquesta competència s’exerceix en els espais públics. Per altra banda, l’article 54 de la mateixa llei estableix que les persones, físiques o jurídiques, titulars de les instal·lacions, els establiments, els serveis i les indústries en què s’acompleixen activitats que incideixen o poden incidir en la salut de les persones són responsables de la higiene i de la seguretat sanitària dels locals i les instal·lacions i de llurs annexos, dels processos i dels productes o substàncies que en deriven, i han d’establir procediments d’autocontrol eficaços per a garantir-ne la seguretat sanitària, pel que dins de les operacions de manteniment de les escoles, els ajuntaments solen tenir contractat un servei de control de plagues en els centres docents.

Ara bé, l’exercici de l’activitat de cuina i de menjador escolar no forma part d’un manteniment general de l’edifici pel que fa al control de plagues, doncs aquesta operació, en el cas de les cuines i menjadors té unes característiques diferenciades i són un dels elements a tenir en compte dins del pla d’autocontrol de l’empresa que exploti aquests tipus de serveis i justifica la contractació, per part d’aquestes empreses, d’un servei específic de control de plagues que s’ha de coordinar amb l’empresa que realitza el control de plagues de la resta de l’edifici.

Els controls oficials del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya

En el cas de les cuines i dels menjadors escolars, la Llei 18/2009, del 22 d’octubre, de salut pública, estableix en el seu article 52.f) que els ajuntaments, d’acord amb les competències que els atribueixen la Llei 15/1990, d’ordenació sanitària de Catalunya, i el Decret legislatiu 2/2003, del 28 d’abril, pel qual s’aprova el text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya, i la normativa sanitària específica, són competents per a prestar els serveis mínims , entre d’altres, la gestió del risc per a la salut derivat dels productes alimentaris en les activitats del comerç minorista, del servei i la venda directa d’aliments preparats als consumidors, com a activitat principal o complementària d’un establiment, amb repartiment a domicili o sense, de la producció d’àmbit local i del transport urbà.

Però se n’exclou específicament l’activitat de subministrament d’aliments preparats per a col·lectivitats, per a altres establiments o per a punts de venda, perquè aquesta competència l’exerceix, d’acord amb l’article 20 del DECRET 160/1996, de 14 de maig, pel qual es regula el servei escolar de menjador als centres docents públics de titularitat del Departament d’Ensenyament, el Departament  d’Ensenyament  i  de  Sanitat i  Seguretat   Social, de la Generalitat de Catalunya,   en   ús   de   les  seves  respectives  competències.

A qui correspon el manteniment i conservació de les instal·lacions de les cuines i dels menjadors escolars?

La Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació, en la seva Disposició addicional quinzena, estableix, en el seu apartat segon, que la conservació, el manteniment i la vigilància dels edificis destinats a centres públics d’educació infantil, d’educació primària o d’educació especial corresponen al municipi respectiu i que aquests edificis no es poden destinar a altres serveis o finalitats sense autorització prèvia de l’Administració educativa corresponent.

Aquesta obligació dels ajuntaments també es recull a l’article  159 de la Llei 12/2009, de 10 de juliol, d’educació, quan en el seu apartat 3.d) estableix que correspon als municipis cooperar amb l’Administració de la Generalitat en la creació, la construcció i el manteniment dels centres educatius públics.

També a l’article 25. 2.n) de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases del règim local i a l’article 66.3.o) del Decret Legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya, també s’estableixen aquestes competències.

La responsabilitat dels ajuntaments és doncs pel que fa al manteniment i la conservació dels edificis, però els ens municipals no poden ser considerats mai subjectes responsables en matèria de salut pública, per a les activitats de cuina i menjador de les escoles, donat que aquesta responsabilitat recau sempre, d’acord amb la normativa vigent, en la Direcció del centre docent.

Cal doncs diferenciar les responsabilitats de la conservació i del manteniment de les escoles, amb la responsabilitat pel que fa a la conservació i el manteniment de les cuines i menjadors escolars, que d’acord amb la normativa vigent correspon a l’empresa de serveis que utilitzi aquestes instal·lacions i per tant, és una responsabilitat lligada a l’explotació d’una activitat econòmica privada.

Una empresa del sector de l’alimentació que es dediqui a la restauració col·lectiva social o a l’elaboració de menjars preparats per a una cuina o menjador escolar està sotmesa a una normativa sanitària que l’obliga a adoptar mesures d’autocontrol que, a l’hora, impliquen utillatge i estructures associades a aquests controls. A més, cal tenir en compte que segons quina sigui la seva activitat i el seu volum de treball, aquests recursos poden augmentar, donat que els autocontrols han de ser proporcionals al volum de treball i per tant al risc de l’activitat.

Si no fos així, una empresa privada que explotés un servei de menjador escolar, podria augmentar la seva producció i per tant, els seus guanys, mentre que l’administració municipal hauria de suportar l’increment dels costos que implicaria la millora de les instal·lacions per permetre aquest tipus d’activitat privada.

En el mateix sentit s’ha d’interpretar el manteniment que els ajuntaments fan en els centres docents per evitar la presència de plagues, que forma part d’unes operacions de manteniment vinculades als edificis i instal·lacions docents, però no als serveis de cuina i menjador, que per les seves característiques, requereixen d’un control superior vinculat a la mateixa activitat econòmica de l’empresa que explota el servei, tal i com fixa la normativa sanitària d’aplicació.

Article: El funcionament sanitari de les cuines dels menjadors de les escoles públiques

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret.

Publicat al blog: https://laciutatambllei.wordpress.com

Es recorda que l’autor d’aquest article no inserirà cap tipus de publicitat  en aquest blog. Ara bé,  WordPress, com a titular del domini,  pot fer-ho i en aquest cas la publicitat apareixerà  en l’espai inferior de l’article.

En cap cas l’autor manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn, no en controla els continguts i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que utilitzin aquestes empreses.

Per què les inspeccions de seguretat alimentària són tant exigents?

Sovint apareixen als mitjans de comunicació notícies espectaculars sobre les actuacions inspectores que es porten a terme en establiments d’alimentació i de restauració.

Així, al portal de televisió de Catalunya trobem una notícia on se’ns explica que la Guàrdia Urbana, juntament amb l’Agència de Salut Pública de Barcelona, va precintar durant l’any 2014, en un mes dotze bars i restaurants per problemes d’higiene després de més d’un centenar d’inspeccions. Trobareu tota la informació al següent enllaç.

En una notícia més recent del diari “El País”, d’aquest mes de desembre de 2016, trobareu  l’article titulat “Inspecciones sanitarias en bares y restaurantes de Barcelona de los últimos cinco años”.

I és que normalment i de forma més silenciosa, l’Agència de Salut Pública de Barcelona, com també fan la majoria dels ajuntaments de Catalunya, que disposen de Serveis de Salut Pública, o bé compten amb el suport de les Diputacions de Barcelona, la Diputació de Girona, la Diputació de Lleida i la Diputació de Tarragona, així com els serveis d’inspecció del territori adscrits a l’Agencia de Salut Pública de Catalunya, porten a terme aquest tipus d’inspeccions de forma rutinària i periòdica.

Malgrat que les persones consumidores agraeixen generalment que es facin aquest tipus de controls, els sectors de l’alimentació i de la restauració, en una minoria dels casos, consideren que aquestes inspeccions són excessivament rigoroses i que en una situació de crisis econòmica com l’actual, el que fan és desincentivar l’activitat comercial de les ciutats, perquè consideren que imposen càrregues estructurals i econòmiques inassolibles per petits establiments d’alimentació.

Però aquests controls són necessaris per garantir la seguretat de tots els ciutadans i ciutadanes i els procediments que s’utilitzen són procediment molt garantistes per les empreses i es troben perfectament regulats a les normes de seguretat alimentària.

Quin és el context de la inspecció dels establiments alimentaris per part dels Ajuntaments

La Constitució Espanyola, en el seu article 43.1 estableix que es  reconeix el dret a la protecció de la salut i en el seu apartat segon encarrega als poders públics organitzar i tutelar la salut pública a través de mesures preventives i a través de les prestacions i dels serveis necessaris.

Del reconeixement d’aquest dret es deriva l’establiment de normes en matèria de seguretat alimentària, com a aspecte fonamental de la salut pública, en ordre a assegurar un nivell elevat de protecció de la salut de les persones en relació amb els aliments.

Com a normes bàsiques cal tenir en compte, coma més representatives, les següents:

• Reglament (CE) No 852/2004, del Parlament Europeu i del Consell de 29 abril 2004 relatiu a la higiene dels productes alimentaris
• Reglament (CE) N o 854/2004 del Parlament Europeu i del Consell, de 29 d’abril de 2004, pel qual s’estableixen normes específiques per al’organització de controls oficials dels productes d’origen animal destinats al consum humà
• Reglament (CE) No 882/2004 del Parlament Europeu i del Consell de 29 abril 2004 sobre els controls oficials efectuats per garantir la verificació del compliment de la legislació en matèria de pinsos i aliments i la normativa sobre salut animal i benestar dels animals
• Reglament ( CE) n ° 178/2002 del Parlament Europeu i del Consell, de 28 de gener de 2002, pel qual s’estableixen els principis i els requisits generals de la legislació alimentària, es crea l’Autoritat Europea de Seguretat alimentària i es fixen procediments relatius a la seguretat alimentària , i de la responsabilitat civil o penal que es derivi de l’incompliment de les seves obligacions.

Els ajuntaments com a garants de la seguretat alimentària

En aquest context, de la protecció de la salut dels ciutadans i ciutadanes, existeix un deure imposat legalment als ajuntaments perquè actuïn protegint la salut de les persones i si no s’actua es produeix el que es coneix com “una omissió del deure” i per tant, pot generar responsabilitat.

L’obligació legal d’actuar la trobem a l’article 3 de la  Llei 18/2009, del 22 d’octubre, de salut pública, que en el seu apartat a) estableix com a principi informador, el garantiment i el sosteniment de les prestacions de salut pública com un dret individual i social. S’ha de tenir en compte que l’article 6.3.h) estableix com una de les prestacions de salut pública

“ La protecció de la salut i la seguretat alimentàries i la prevenció dels factors de risc en aquest àmbit, especialment la gestió del risc per a la salut derivat dels productes alimentaris, incloent-hi les accions de vigilància i control sanitari pertinents”.

I en el seu apartat o) estableix com a principi informador l’exercici de l’autoritat sanitària per a la protecció de la salut pública.

Aquest principi es converteix en obligació legal a l’article 52.f de la mateixa llei, quan estableix que els ajuntaments són competents per prestar com a servei mínim:

“La gestió del risc per a la salut derivat dels productes alimentaris en les activitats del comerç minorista, del servei i la venda directa d’aliments preparats als consumidors, com a activitat principal o complementària d’un establiment, amb repartiment a domicili o sense, de la producció d’àmbit local i del transport urbà. Se n’exclou l’activitat de subministrament d’aliments preparats per a col·lectivitats, per a altres establiments o per a punts de venda”.

Les llicències de funcionament: un exemple de la condició de garant dels ajuntaments

A banda del deure general de la gestió del risc en el funcionament de les instal·lacions dels establiments d’alimentació, hem de tenir molt present els controls que s’han de realitzar en el moment d’iniciar aquestes activitats econòmiques.

L’article 61 de la Llei 18/2009, del 22 d’octubre, de salut pública estableix que les  instal·lacions, els establiments, els serveis i les indústries en què es duguin a terme activitats que puguin tenir incidència en la salut pública estan subjectes al tràmit d’autorització sanitària de funcionament prèvia si la normativa sectorial aplicable ho estableix.

Aquesta autorització sanitària  ha d’ésser atorgada pels ajuntaments si es tracta d’activitats del comerç minorista, del servei i la venda directa d’aliments preparats als consumidors, com a activitat principal o complementària d’un establiment, amb repartiment a domicili o sense, de la producció d’àmbit local i del transport urbà.

L’article 6.3 del Reglament (CE) No 852/2004, del Parlament Europeu i del Consell de 29 abril 2004 relatiu a la higiene dels productes alimentaris estableix els operadors de les empreses alimentàries han de vetllar perquè els establiments hagin estat autoritzats per l’autoritat competent, després d’haver efectuat almenys una visita in situ, quan sigui necessària una autorització d’acord ambla legislació nacional de l’Estat membre en què estigui situat l’establiment.

El Consell d’Administració de l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) va aprovar el 20 de febrer de 2012 el document de criteris registrals per a establiments minoristes del sector de l’alimentació, en aplicació del RD 191/2011, que modifica les condicions d’inscripció de les indústries alimentàries en el RGSEAA, excloent-hi la majoria d’establiments de venda minorista, llevat que subministrin a altres minoristes superant uns límits de marginalitat i àmbit geogràfic  va preveure la declaració responsable de la persona titular o representant legal de l’empresa, que s’ha de presentar en el moment de comunicació de l’activitat, d’acord amb la Llei 20/2009, del 4 de desembre, de prevenció i control ambiental de les activitats.

I en els casos de la venda no sedentària s’ha de tenir molt present que  el Decret Legislatiu 1/1993, de 9 de març, sobre comerç interior, pel qual s’aprova la refosa en un text únic dels preceptes de la Llei 1/1983, de 18 de febrer, i la Llei 23/1991, de 29 de novembre, defineix en el seu article 13.2.d) la venda no sedentària de productes de naturalesa estacional en llocs instal·lats a la via pública, com aquella que, amb criteris restrictius i excepcionals, pugui autoritzar-se, un cop fixats el nombre de llocs i l’emplaçament d’aquests o les zones determinades on s’hagi de fer i que l’article 18.1 de la mateixa llei adverteix que els ajuntaments que autoritzin la venda no sedentària i la venda ambulant itinerant en vehicles-tendes hauran de vigilar i garantir que els titulars de les autoritzacions compleixin el que ordena la Llei i podran arribar, com acció de cautela, en cas d’infracció, a intervenir els productes exhibits pel venedor, sens perjudici de les sancions que, si s’escau, correspongui imposar legalment al presumpte infractor, en virtut del que estableix la present Llei.

També en l’àmbit normatiu espanyol, el Reial decret 199/2010, de 26 de febrer, pel qual es regula l’exercici de la venda ambulant o no sedentària –RDVS-, estableix en el seu article 2.1 el –RDVS- que correspon als ajuntaments determinar la zona d’emplaçament per a l’exercici de la venda ambulant o no sedentària, fora de la qual no es pot exercir l’activitat comercial.

L’article 3.4 del –RDVS- estableix que el titular de l’autorització de productes d’alimentació i herbodietètica ha de complir addicionalment els requisits que imposa la normativa sanitària i en el seu article 7 del –RDVS- estableix que els ajuntaments que autoritzin la venda ambulant o no sedentària dins del seu propi terme municipal han de vigilar i garantir el degut compliment pels titulars de les autoritzacions del que preceptuen el present Reial decret i altres normes que hi siguin aplicables.

Per tant, els Ajuntaments esdevenen garants en les noves obertures d’establiments fixos i del compliment de la normativa sanitària d’aquelles vendes no sedentàries que autoritzin en el seu terme municipal.

L’equilibri entre el control i la llibertat empresarial. Els principis d’actuació.

Per tal de garantir el dret a la protecció de la salut  vinculat a la seguretat dels aliments, l’article 4 de la Llei 17/2011, de 5 de juliol, de seguretat alimentària i nutrició estableix els següents principis d’actuació:

Les mesures preventives i de gestió que s’adoptin per les administracions públiques per al compliment dels fins que preveu aquesta Llei i, en particular, per a la prevenció dels riscos derivats per a la salut humana del consum d’aliments que no reuneixin els requisits de  seguretat alimentària exigits, en la mesura que afecten la lliure circulació de persones i béns i la llibertat d’empresa, han d’atendre els principis següents:

a) Principi de necessitat: les actuacions i les limitacions sanitàries han d’estar justificades per una raó d’interès general, que s’ha d’acreditar i ser aplicable a la mesura en qüestió.

b) Principi de proporcionalitat: les actuacions i les limitacions sanitàries han de ser proporcionades als fins que es persegueixin en cada cas.

c) Principi de no discriminació: les actuacions i les limitacions sanitàries no han d’introduir diferències de tracte, en particular per raó de nacionalitat o forma empresarial.

d) Principi de mínima afecció a la competència: s’han d’utilitzar les mesures que perjudiquin menys, sense detriment de la protecció de la salut, l’exercici normal de la llibertat d’empresa.

L’article 56 de la llei de salut pública estableix els  principis informadors de la intervenció administrativa

a) És preferida la col·laboració voluntària amb les autoritats sanitàries.

b) No es poden ordenar mesures que comportin un risc per a la vida de les persones.

c) Són preferides les mesures que perjudiquen menys el principi de lliure circulació de les persones i els béns, la llibertat d’empresa i els altres drets de la ciutadania.

d) La mesura ha d’ésser proporcional a les finalitats perseguides i a la situació que la motiva.

Per aquest motiu és important un compromís inequívoc de tots els participants en la cadena alimentària i s’ha d’informar, de sensibilitzar i de promoure pràctiques correctes per part dels operadors de la cadena alimentària de la ciutat així com de la ciutadania en el moment de la preparació i el consum dels aliments.

Responsabilitat i empresa: Les empreses i els establiments com a granats de la seguretat dels productes i serveis d’alimentació

Si bé l’article 54.1 de la Llei 18/2009, del 22 d’octubre, de salut pública estableix molt clarament que són les persones, físiques o jurídiques, titulars de les instal·lacions, els establiments, els serveis i les indústries en què s’acompleixen activitats que incideixen o poden incidir en la salut de les persones, les responsables de la higiene i de la seguretat sanitària dels locals i les instal·lacions i de llurs annexos, dels processos i dels productes o substàncies que en deriven, i que han d’establir procediments d’autocontrol eficaços per a garantir-ne la seguretat sanitària, són les administracions públiques competents en matèria d’higiene i seguretat sanitària les que  han de garantir el compliment d’aquesta obligació, per mitjà de l’establiment de sistemes de vigilància i supervisió adequats i idonis.

De la mateixa manera es pronuncia l’article 1.4 del Reglament (CE) No 882/2004 del Parlament Europeu i del Consell de 29 abril 2004 sobre els controls oficials efectuats per garantir la verificació del compliment de la legislació en matèria de pinsos i aliments i la normativa sobre salut animal i benestar dels animals  que estableix que la realització dels controls oficials s’entén sense perjudici de la responsabilitat jurídica principal dels operadors d’empresa alimentària pel que fa a la seva obligació de garantir la seguretat alimentària, d’acord amb el que disposa el Reglament ( CE) n ° 178/2002 del Parlament Europeu i del Consell, de 28 de gener de 2002, pel qual s’estableixen els principis i els requisits generals de la legislació alimentària, es crea l’Autoritat Europea de Seguretat alimentària i es fixen procediments relatius a la seguretat alimentària , i de la responsabilitat civil o penal que es derivi de l’incompliment de les seves obligacions.

La responsabilitat objectiva dels ajuntaments com a garants de la seguretat alimentària

El sistema de la responsabilitat de les nostres administracions públiques queda configurat com un sistema general i unitari, perquè es refereix a tota l’activitat desenvolupada per les administracions, de responsabilitat directa, perquè respon davant dels ciutadans dels actes comesos per les seves autoritats, agents, contractats i funcionaris en l’exercici de les seves funcions ( article 36.1 de la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de règim jurídic del Sector Públic) i de  responsabilitat totalment objectiva, perquè no s’exigeix cap tipus de culpa en relació al dany provocat (article 32.1 de la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de règim jurídic del Sector Públic).

“Els particulars tenen dret a ser indemnitzats per les administracions públiques corresponents de tota lesió que pateixin en qualsevol dels seus béns i drets, sempre que la lesió sigui conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics, excepte en els casos de força major o de danys que el particular tingui el deure jurídic de suportar d’acord amb la Llei”.

La responsabilitat política i tècnica dels ajuntaments com a garants de la seguretat alimentària

Malgrat que la responsabilitat no requereixi cap culpa per part de l’administració, s’ha de tenir en compte que qui actua i per tant, podria produir el danys, són les persones que treballen per una administració, com les autoritats polítiques i el personal tècnic  i per això l’article 36.2 de la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de règim jurídic del Sector Públic, estableix que l’Administració corresponent, quan hagi indemnitzat els lesionats, ha d’exigir d’ofici en via administrativa a les seves autoritats i altre personal al seu servei la responsabilitat en què hagin incorregut per dol, o culpa o negligència greus, amb la instrucció prèvia del procediment corresponent.

Per exigir aquesta responsabilitat i, si s’escau, per quantificar-la, s’han de ponderar, entre d’altres, els criteris següents: el resultat danyós produït, el grau de culpabilitat, la responsabilitat professional del personal al servei de les administracions públiques, i la seva relació amb la producció del resultat danyós.

Per tant, en aquests casos si que s’ha de buscar l’existència de dol, culpa o negligència greus.

D’acord amb la jurisprudència, la imprudència greu, seria l’eliminació de l’atenció més absoluta, l’absència de la cura més elemental o deixar d’adoptar les previsions que exigeix la més rudimentària i elemental cautela. La imprudència lleu suposa  l’omissió de l’atenció normal o deguda o l’omissió de la diligència mitjana acostumada en l’esfera en la que es desenvolupi  l’activitat de la qual es tracti.

Però fins i tot pot produir-se la responsabilitat penal d’autoritats i personal tècnic i així s’assenyala a l’article 37 de la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de règim jurídic del Sector Públic.

La responsabilitat de les autoritats i el personal tècnic en seguretat alimentària

La responsabilitat jeràrquica

El responsable jeràrquic del servei és qui ordena les actuacions de control i investigació  de seguretat alimentària, rep les actes i les diligències practicades per la inspecció i és qui impulsa les actuacions que procedeixi efectuar segons els casos, és qui eleva l’informe proposta corresponent per tal de dur a terme l’ampliació de les actuacions d’investigació i d’informació, l’advertiment previ a l’aplicació de la multa coercitiva, la incoació de l’expedient sancionador, la inhibició a favor d’un altre òrgan competent o l’arxiu de diligències i és qui instrueix el procediment administratiu precís per poder  garantir el deure general de seguretat dels productes i per tant per poder procedir a acordar i procedir a la seva retirada del mercat i acordar i procedir a la seva destrucció en condicions adequades. Aquestes competències ens situen  en el marc de les responsabilitats que pot incórrer la persona responsable del Servei quan no té cura en l’elecció de la persona que posteriorment produeix el dany “culpa in eligendo”, o bé no té un control sobre la persona de la qual en té encomanada com a responsable “culpa in vigilando”.  Ambdues culpes, en la doctrina tradicional, descriuen aquest manca de cura del responsable de la persona que ha provocat el dany, però la jurisprudència moderna li ha donat un nou sentit en considerar que no escollir bé la persona o no supervisar-la correctament implica haver de respondre directament del dany per haver creat amb aquesta actitud un increment del risc.

La responsabilitat tècnica

Aquí s’ha de tenir en compte el nivell de diligència exigible al personal inspector de seguretat alimentària i en concret establir quina és la seva  “lex artis” com a professionals de la protecció de la salut.

Sigui quines sigui les ordres donades a la inspecció d’aliments per realitzar la visita d’inspecció a l’establiment d’alimentació, aquests agents de l’autoritat passen a ser els responsables davant la presència d’anomalies, perquè a ells els hi correspon evitar que aquests perills provoquin danys en la salut de les persones consumidores.

Així doncs, el personal d’inspecció té com a àmbit competencial la gestió del risc per a la salut derivat dels productes alimentaris en les activitats del comerç minorista, del servei i la venda directa d’aliments preparats als consumidors, com a activitat principal o complementària d’un establiment, amb repartiment a domicili o sense, de la producció d’àmbit local i del transport urbà. Se n’exclou l’activitat de subministrament d’aliments preparats per a col·lectivitats, per a altres establiments o per a punts de venda i en aquest context, s’entén per gestió del risc el conjunt d’actuacions destinades a evitar o minimitzar un risc per a la salut. Aquest procés consisteix a sospesar les alternatives, tenint en compte l’avaluació del risc i altres factors pertinents, i comprèn, si cal, la selecció i l’aplicació de les mesures de prevenció i control més adequades, a més de les reglamentàries.

L’article 59 de la  Llei 18/2009, del 22 d’octubre, de salut pública, estableix les següents funcions pel personal inspector:

Entrar lliurement i sense notificació prèvia, en qualsevol moment, als centres, serveis, establiments o instal·lacions subjectes a aquesta llei.

Fer les proves, les investigacions, la presa de mostres, els exàmens o els controls físics, documentals i d’identitat necessaris per a comprovar el compliment de les disposicions vigents en matèria de salut pública. En qualsevol cas, aquestes intervencions estan subjectes a autorització judicial en els casos en què sigui exigible, llevat que la persona afectada hi hagi donat el consentiment.

Fer, en general, les actuacions necessàries per a complir les funcions de vigilància i control sanitaris que els corresponen.

Adoptar, en el marc de llurs competències, les mesures cautelars no expressament reservades per la normativa que desplega aquesta llei a l’autoritat sanitària, si es produeix un risc per a la salut individual o col·lectiva, se sospita raonablement que n’hi pot haver un o es constata que s’han incomplert els requisits i les condicions que estableix l’ordenament jurídic, d’acord amb el que estableix aquesta llei. Tan aviat com puguin, han de donar compte de l’adopció d’aquestes mesures al titular o la titular del centre directiu al qual estan adscrits.

D’acord amb els principis de l’article 3 del Reglament (CE) No 882/2004 s’ha de garantir que s’efectuen controls oficials amb:

·         Regularitat,

·         Basats en els riscos i

·         Amb la freqüència apropiada, tenint en compte:

a) els riscos identificats en relació amb els aliments, amb empreses alimentàries, o amb qualsevol procés, material, substància, activitat o operació que puguin afectar la seguretat dels aliments;

b) l’historial dels explotadors d’empreses alimentàries pel que fa al compliment de la legislació sobre aliments;

c) la fiabilitat dels autocontrols que ja s’hagin realitzat; i

d) qualsevol dada que pogués indicar incompliment.

La responsabilitat política

Finalment ens trobem amb  la responsabilitat de la màxima autoritat municipal, perquè d’acord amb l’article 51 de la Llei 8/1987, de 15 d’abril, Municipal i de Règim Local de Catalunya els alcaldes i els regidors delegats, són els qui han de dirigir, inspeccionar i impulsar els serveis municipals, exercir la direcció superior a tot el personal de la corporació,  concedir les llicències, exercir les accions administratives en les matèries de la seva competència i imposar les sancions en relació a les competències municipals, d’acord amb les lleis i els reglaments de desenvolupament.

Les responsabilitats com a autoritat política dins del procediment de protecció

L’autoritat política és qui imposa les sancions en matèria de seguretat alimentària, d’acord amb el que estableix l’article 78.1.a) de la Llei 18/2009, del 22 d’octubre, de salut pública.

A més, tal i com estableix l’article 63.1  de la Llei 18/2009, del 22 d’octubre, de salut pública,  si, com a conseqüència de les activitats de vigilància i control, es comprova que hi ha risc per a la salut individual o col·lectiva o s’observa l’incompliment dels requisits i les condicions que estableix l’ordenament vigent en matèria de salut pública, o n’hi ha indicis raonables, les autoritats sanitàries han d’adoptar les mesures cautelars següents:

a) La immobilització i, si escau, el comís de productes i substàncies.

b) El tancament preventiu de les instal·lacions, els establiments, els serveis i les indústries.

c) La suspensió de l’autorització sanitària de funcionament o la suspensió o prohibició de l’exercici d’activitats, o bé ambdues mesures alhora.

d) La intervenció de mitjans materials o humans.

e) La determinació de condicions prèvies en qualsevol fase de la fabricació o la comercialització de productes i substàncies, i també del funcionament de les instal·lacions, els establiments, els serveis i les indústries, amb la finalitat que corregeixin les deficiències detectades.

f) Prohibir la comercialització d’un producte o ordenar-ne la retirada del mercat i, si cal, acordar-ne la destrucció en condicions adequades.

g) Qualsevol altra mesura si hi ha risc per a la salut individual o col·lectiva o si s’observa l’incompliment dels requisits i les condicions que estableix l’ordenament vigent o n’hi ha indicis raonables.

Però a més, com a autoritat política, és qui ha de procurar disposar dels suficients recursos econòmics, tècnics i materials per poder portar a terme les funcions que té assignades sense posar en perill la seguretat i la salut dels consumidors i consumidores i per tant, li correspon treballar per aconseguir l’assignació pressupostaria adequada.

La responsabilitat política dins del procediment de provisió de recursos i mitjans tècnics

L’article 7 de la llei de salut pública estableix que la Cartera de serveis de salut pública és el conjunt d’activitats i serveis, tecnologies i procediments per mitjà dels quals es fan efectives les prestacions de salut pública a què tenen dret els ciutadans.

Els Ajuntaments, per mitjà de la Cartera de serveis de salut pública, ha d’establir les prioritats en matèria de salut pública, basades en criteris d’equitat i homogeneïtat, amb l’objectiu d’assolir l’optimació de la planificació de les polítiques de salut.

La Cartera de serveis de salut pública ha de definir de manera detallada els procediments per mitjà dels quals s’ha de desenvolupar el catàleg de prestacions.

L’article 53.7 de la llei de salut pública estableix que els ens locals han de disposar dels recursos econòmics i materials suficients per a exercir les competències en matèria de salut pública amb eficàcia i eficiència, tenint en compte la cooperació econòmica i tècnica dels ens supralocals d’acord amb el que estableix la normativa de règim local, sens perjudici dels programes de col·laboració financera específica que, d’acord amb la normativa de cooperació local, l’Administració de la Generalitat estableixi per a activitats de salut pública.

Si bé l’article 54.1 de la llei de salut pública estableix que són les persones, físiques o jurídiques, titulars de les instal·lacions, els establiments, els serveis i les indústries en què s’acompleixen activitats que incideixen o poden incidir en la salut de les persones les responsables de la higiene i de la seguretat sanitària dels locals i les instal·lacions i de llurs annexos, dels processos i dels productes o substàncies que en deriven, i han d’establir procediments d’autocontrol eficaços per a garantir-ne la seguretat sanitària, l’apartat segon d’aquest article recorda que:

“Les administracions públiques competents en matèria d’higiene i seguretat sanitària han de garantir el compliment de l’obligació que estableix l’apartat 1 per mitjà de l’establiment de sistemes de vigilància i supervisió adequats i idonis”.

La mateixa llei de salut pública, en el seu article 53.1 estableix que per raons d’eficàcia i en els casos en què els ens locals no tinguin els mitjans humans o tècnics idonis per a prestar els serveis que els atribueix aquesta llei, poden encarregar la gestió d’activitats de caràcter material, tècnic o de serveis de llur competència a l’Agència de Salut Pública de Catalunya. Aquest encàrrec de gestió s’ha de formalitzar per mitjà de la subscripció d’un conveni entre l’Agència i l’ens local corresponent.

Criteris per calcular el risc als establiments alimentaris

El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya ha establert un Programa de Classificació d’Establiments segons el Risc (PROCER) que és un  protocol que permet al personal inspector del Departament de Salut classificar els establiments alimentaris per tal d’establir la periodicitat de control adient en funció del risc sanitari.

Els Ajuntaments també poden utilitzar aquest sistema per classificar els establiments d’alimentació que formen part del seu àmbit competencial.

Amb aquest protocol, el personal inspector pot avaluar els riscos mitjançant el document de clau d’interpretació, que es divideix en vuit mòduls:

Mòdul 1: tipus d’aliment i ús previst

Mòdul 2: activitat de la indústria/establiment

Mòdul 3: mètode de processat

Mòdul 4: mida de l’empresa

Mòdul 5: antecedents de l’establiment

Mòdul 6: higiene

Mòdul 7: instal·lacions

Mòdul 8: autocontrol

Aquests mòduls inclouen diferents ítems que equivalen a un nombre determinat de punts.

El personal inspector suma els punts obtinguts per a cadascun dels mòduls. El resultat final correspon a un sistema de valoració de risc alt, mitjà o baix.

A títol d’exemple, podem veure com es puntua el risc d’un establiment segons el tipus d’aliments i de preparació:

Aliments de risc baix llestos o no per consumir: 0

Aliments de risc mitjà no llestos per consumir:5

Aliments de risc alt no llestos per consumir:        10

Aliments de risc mitjà llestos per consumir: 20

Aliments de risc alt llestos per consumir: 30

Aliment destinat a grups de risc o l’establiment proveeix directament a grups de risc:10

La planificació en seguretat alimentària

L’article 43 de la llei de salut pública, en el seu apartat primer,  estableix que el Pla de seguretat alimentària és el marc de referència per a les accions públiques en aquesta matèria de l’Administració de la Generalitat i dels ens locals. Comprèn les línies directives i de desplegament de les actuacions i els programes que es duen a terme per a assolir les finalitats del Pla.

El Pla de seguretat alimentària ha d’incloure:

• a) Els objectius de seguretat alimentària pel que fa als àmbits següents: la innocuïtat dels aliments; la sanitat, la nutrició i el benestar dels animals; la sanitat vegetal; els productes zoosanitaris i fitosanitaris, i la contaminació ambiental, si afecten directament la seguretat alimentària.
• b) El conjunt dels serveis, els programes i les actuacions que s’han de desenvolupar.
• c) Els mecanismes d’avaluació dels objectius i del seguiment del Pla.

El Govern ha aprovat el Pla de seguretat alimentària de Catalunya 2017-2021, que té per objectiu mantenir l’alt nivell de seguretat alimentària en totes les etapes de la cadena alimentària, des de la producció fins al consum.

Els objectius estratègics principals del Pla són: 

Avaluació de riscos: disposar del millor coneixement científic.

Gestió de riscos per a la salut: minimitzar riscos, d’acord amb els principis de priorització, prevenció i resposta ràpida, i protegir els interessos de la ciutadania.

Gestió de qüestions relacionades: aconseguir que la cadena alimentària s’ajusti a les expectatives legítimes de la ciutadania.

Comunicació de riscos: construir xarxes de comunicació i de treball conjunt, així com aconseguir un nivell elevat de coneixement i confiança.

Qualitat dels serveis públics: oferir serveis eficients i de qualitat.

Les finalitats principals del Pla són:

Prevenció de les malalties de transmissió alimentària.

Minimització de l’exposició de les persones als agents capaços de causar malalties per via alimentària.

Manteniment d’un nivell elevat de confiança en el sistema català de seguretat alimentària tant per part de la ciutadania de Catalunya com d’altres països.

Manteniment d’un nivell elevat de protecció dels interessos de la ciutadania.

Manteniment d’un nivell elevat de lleialtat de les transaccions comercials alimentàries.

El pla d’inspecció de seguretat alimentària de l’Ajuntament de Mataró pot adoptar doncs, d’acord amb el que preveu l’article 43 de la Llei de Salut Pública, el mateix marc que el preveu el Pla de seguretat alimentària de Catalunya

Més informació

Si voleu llegir més articles meus sobre seguretat alimentària podeu consultar-los en aquest enllaç

Conferència de l’autor: Quatre normes bàsiques per evitar la contaminació dels aliments

L’anisakis i altres problemes d’higiene dels aliments

Ir a descargar

Conferència de l’autor: Quatre normes bàsiques per evitar la contaminació dels aliments (audio)

Ir a descargar

 

Article: Per què les inspeccions de seguretat alimentària són tant exigents?

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas. Llicenciat en dret.

Publicat al blog: https://laciutatambllei.wordpress.com

Es recorda que l’autor d’aquest article no inserirà cap tipus de publicitat  en aquest blog. Ara bé,  WordPress, com a titular del domini,  pot fer-ho i en aquest cas la publicitat apareixerà  en l’espai inferior de l’article.

En cap cas l’autor manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn, no en controla els continguts i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que utilitzin aquestes empreses.

L’aigua de l’aixeta als nostres pobles i ciutats

Un dels elements claus per gestionar la vida i l’activitat  empresarial i professional als nostres pobles i a les nostres ciutats, és la possibilitat de disposar d’aigua corrent potable a tots els nostres habitatges, locals comercials, establiments industrials i a tot tipus d’equipament públic o privat.

L’aigua potable és un subministrament bàsic i per això, l’article 25.2.c) i 26 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases del règim local obliga als ajuntaments a garantir-ne el subministrament domiciliari.

Però de la mateixa manera que l’aigua és un servei bàsic imprescindible, també s’ha de tenir en compte que l’aigua pot actuar com un medi de transmissió de malalties, pel que cal garantir-ne el control sanitari d’una forma molt rigorosa.

L’article 4 del Real Decreto 140/2003, de 7 de febrero, por el que se establecen los criterios sanitarios de la calidad del agua de consumo humano estableix que els municipis són responsables d’assegurar que l’aigua subministrada a través de qualsevol xarxa de distribució, cisterna o dipòsit mòbil en el seu àmbit territorial sigui apta per al consum en el punt de lliurament al consumidor.

I l’article 19 del mateix RD 140/2003 estableix que la vigilància sanitària de l’aigua de consum humà és responsabilitat de l’autoritat sanitària, que vetlla perquè es facin inspeccions sanitàries periòdiques de l’abastament. En el cas de Catalunya, l’Autoritat sanitària és el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

Els Ajuntaments i les companyies de l’aigua

Si la captació o la conducció o el tractament o la distribució o l’autocontrol de l’aigua de consum el fa un gestor o gestors diferents del municipi, són aquests gestors els que han de garantir que l’aigua sigui apte pel consum humà.

Correspon als municipis l’autocontrol de la qualitat i el control en aixeta de l’aigua que consumeix la població al seu municipi quan la gestió de l’abastament sigui de forma directa i quan  la gestió de l’abastament sigui de forma indirecta, l’autocontrol de la qualitat de l’aigua de consum humà és responsabilitat dels gestors, cada un en la seva pròpia part de l’abastament.

Les persones consumidores són responsables de les seves instal·lacions

Ara bé, la  responsabilitat dels gestors finalitza en el punt de lliurament a un altre gestor o a la clau de pas general de la connexió del consumidor, per això els propietaris i propietàries dels immobles són responsables de mantenir la instal·lació interior a efectes d’evitar modificacions de la qualitat de l’aigua de consum humà des de l’escomesa fins a l’aixeta.

Per tant, són les persones consumidores les que han de garantir la salubritat de l’aigua a partir de la clau general on hi ha el comptador.

Les botigues i els bars i restaurants han de realitzar autocontrols de l’aigua

Diferent és el cas de l’aigua que va de la clau general al consumidor en establiments on s’hi realitzen activitats comercials o públiques, doncs en aquest cas són els titulars d’aquests establiments els responsables de garantir la seguretat de l’aigua.

L’aigua potable o de consum humà

Normalment parlem d’aigües de consum humà com aquelles aigües que, ja sigui en el seu estat original o bé ja sigui després del seu tractament sanitari,  puguin ser utilitzades per beure, cuinar, preparar aliments, higiene personal i per a altres usos domèstics, sigui quin sigui el seu origen i independentment que se subministrin al consumidor, a través de xarxes de distribució públiques o privades, de cisternes, de dipòsits públics o privats.

Normativament, només és aquest tipus d’aigua la que es pot utilitzar a la indústria alimentària per a finalitats de fabricació, tractament, conservació o comercialització de productes o substàncies destinades al consum humà, així com a les utilitzades per a la neteja de les superfícies, objectes i materials que puguin estar en contacte amb els aliments.

Evidentment l’aigua de consum humà ha de ser salubre i neta, el que vol dir que no pot contenir  cap tipus de microorganisme, paràsit o substància, en una quantitat o concentració que pugui suposar un risc per a la salut humana, i ha de complir uns requisits  que s’especifiquen als apartats  A i B de l’annex I del Real Decreto 140/2003, de 7 de febrero, por el que se establecen los criterios sanitarios de la calidad del agua de consumo humano.

L’aigua es considera doncs “Apta per al consum” quan no contingui cap tipus de microorganisme, paràsit o substància en una quantitat o concentració que pugui suposar un perill per a la salut humana i compleixi amb els valors paramètrics especificats en les parts A i B de l’annex I o amb els valors paramètrics exceptuats per l’autoritat sanitària, determinats en l’anàlisi.

1. Paràmetres microbiològics (RD 140/2003).

Parámetro	Valor paramétrico	Notas
1. Escherichia coli	0 UFC en 100 ml
2. Enterococo	0 UFC en 100 ml
3. Clostridium perfringens (incluidas las esporas)	0 UFC en 100 ml	1 y 2

B.1 Paràmetres químics (RD 140/2003)

Parámetro	Valor paramétrico	Notas
4. Antimonio	5,0 µg/l
Hasta el 31/12/2003	10,0 µg/l
5. Arsénico	10 µg/l
Hasta el 31/12/2003	50 µg/l
6. Benceno	1,0 µg/l
Hasta el 31/12/2003	– µg/l
7. Benzo(α)pireno	0,010 µg/l
8. Boro	1,0 mg/l
9. Bromato:		1
A partir de 01/01/2009	10 µg/l
De 01/01/2004 a 31/12/2008	25 µg/l
Hasta el 31/12/2003	– µg/l
10. Cadmio	5,0 µg/l
11. Cianuro	50 µg/l
12. Cobre	2,0 mg/l
13. Cromo	50 µg/l
14. 1,2-Dicloroetano	3,0 µg/l
Hasta el 31/12/2003	– µg/l
15. Fluoruro	1,5 mg/l
16. Hidrocarburos Policíclicos Aromáticos (HPA)	0,10 µg/l
Suma de:
Benzo(b)fluoranteno	µg/l
Benzo(ghi)perileno	µg/l
Benzo(k)fluoranteno	µg/l
Indeno(1,2,3-cd)pireno	µg/l
17. Mercurio	1,0 µg/l
18. Microcistina	1 µg/l	2
Hasta el 31/12/2003	– µg/l
19. Níquel	20 µg/l
Hasta el 31/12/2003	50 µg/l
20. Nitrato	50 mg/l	3
21. Nitritos:		3 y 4
Red de distribución	0,5 mg/l
En la salida de la ETAP/depósito 0,1 mg/l	0,1 mg/l
22. Total de plaguicidas	0,50 µg/l	5 y 6
23. Plaguicida individual	0,10 µg/l	6
Excepto para los casos de:
Aldrín	0,03 µg/l
Dieldrín	0,03 µg/l
Heptacloro	0,03 µg/l
Heptacloro epóxido	0,03 µg/l
24. Plomo:
A partir de 01/01/2014	10 µg/l
De 01/01/2004 a 31/12/2013	25 µg/l
Hasta el 31/12/2003	50 µg/l
25. Selenio	10 µg/l
26. Trihalometa nos (THMs): Suma de:		7 y 8
A partir de 01/01/2009	100 µg/l
De 01/01/2004 a 31/12/2008	150 µg/l
Hasta el 31/12/2003	– µg/l
Bromodiclorometano	µg/l
Bromoformo	µg/l
Cloroformo	µg/l
Dibromoclorometano	µg/l
27. Tricloroeteno + Tetracloroeteno	10 µg/l
Hasta el 31/12/2003	– µg/l
Tetracloroeteno	µg/l
Tricloroeteno	µg/l

L’aigua té mal gust

L’article 10.2 del RD 140/2003 estableix que les aigües de consum humà distribuïdes al consumidor per xarxes de distribució públiques o privades, cisternes o dipòsits han de ser desinfectades, pel que s’hi ha d’incorporar algunes substàncies químiques amb aquesta finalitat. Ara bé, els processos de tractament de potabilització no han de transmetre a l’aigua substàncies o propietats que contaminin o degradin la seva qualitat i suposin l’incompliment dels requisits d’aigua potable  i un risc per a la salut de la població abastada, ni han de produir directament o indirectament la contaminació ni el deteriorament de l’aigua superficial o subterrània destinada a la producció de l’aigua de consum humà.

En tot cas, l’article 9 del RD 140/2003 estableix també que qualsevol substància o preparat que s’afegeixi a l’aigua de consum humà ha de complir la norma UNE-EN corresponent per a cada producte i vigent en cada moment i  han de complir el que disposen el Reial decret 1054/2002, d’11 d’octubre, pel qual es regula el procés d’avaluació per al registre, l’autorització i la comercialització de biocides, o el Reial decret 363/1995, de 10 de març, pel qual s’aprova el Reglament sobre notificació de substàncies noves i classificació, envasaments i etiquetatges de les substàncies perilloses, o el Reial decret 1078/1993, de 2 de juliol, pel qual s’aprova el Reglament sobre classificació, envasament i etiquetatge de preparats perillosos, i el Reial decret 1712/1991, de 29 de novembre, sobre el Registre general sanitari d’aliments, o qualsevol altra legislació que pugui ser aplicable  ( o les normes més recents que les han substituïdes).

Alertes amb l’aigua potable

Pot passar que en moments concrets la qualitat de l’aigua de consum humà pateixi modificacions que impliquin que de forma temporal o permanent no sigui apta per al consum, i en aquestes situacions, el gestor haurà de posar en coneixement de la població i / o dels altres gestors afectats, així com del municipi, si escau, aquesta situació d’incompliment, les mesures correctores i preventives previstes, a través dels mitjans i en la forma que consideri més adequada, de acord amb l’autoritat sanitària, a fi d’evitar qualsevol risc que afecti la protecció de la salut humana.

L’article 17.4.b) del RD defineix l’aigua  «No apta per al consum» quan no compleixi amb els requisits per considerar-se aigua potable  i si aquesta aigua assoleix nivells d’un o diversos paràmetres quantificats que l’autoritat sanitària consideri que han produït o puguin produir efectes adversos sobre la salut de la població, es qualifica d’aigua «no apta per al consum i amb riscos per a la salut ».

Aigua de consum humà i persones consumidores

El que hem comentat abans pel que fa els requisits de qualitat que han de complir les aigües de consum humà, s’han de poder garantir en el  punt en el qual surt de les aixetes que són utilitzades habitualment per al consum humà, per a les aigües subministrades a través d’una xarxa de distribució, dins dels locals, establiments públics o privats i domicilis particulars.

També el punt en què es posa a disposició del consumidor, per a les aigües subministrades a partir d’una cisterna, de dipòsits mòbils públics i privats i el punt en què són utilitzades a l’empresa, per a les aigües utilitzades a la indústria alimentària.

L’article 20 del RD 140/2003, de 7 de febrer estableix que per  a les aigües de consum humà subministrades a través d’una xarxa de distribució pública o privada, el municipi o, si no, una altra entitat d’àmbit local, ha de prendre les mesures necessàries per garantir la realització del control de la qualitat de l’aigua a l’aixeta del consumidor i l’elaboració periòdica d’un informe sobre els resultats obtinguts.

Els paràmetres que s’han de controlar a l’aixeta del consumidor són, com a mínim:

a) Olor.

b) Sabor.

c) Color.

d) Terbolesa.

e) Conductivitat.

f) pH.

g) Amoni.

h) Bacteris coliformes.

i) «Escherichia coli» (E. coli).

j) Coure, crom, níquel, ferro, plom o un altre paràmetre: quan se sospiti que la instaació interior té aquest tipus de material instaat.

k) Clor lliure residual i/o clor combinat residual: quan s’utilitzi clor o els seus derivats per al tractament de potabilització de l’aigua.

L’article 29 del RD 140/2003 estableix que la informació donada als consumidors ha de ser puntual, suficient, adequada i actualitzada sobre tots i cada un dels aspectes que descriu aquest Reial decret, a través dels mitjans de comunicació previstos per cada una de les administracions implicades i els gestors de l’abastament.

L’aigua per sota dels nostres carrers i les obres a pobles i ciutats

L’article 8.1 del Real Decreto 140/2003, de 7 de febrero, por el que se establecen los criterios sanitarios de la calidad del agua de consumo humano estableix que el  material de construcció, revestiment, soldadures i accessoris no han de transmetre a l’aigua substàncies o propietats que contaminin o empitjorin la qualitat de l’aigua procedent de la captació.

L’article 12.4 del mateix RD 140/2003, estableix pel que fa a la distribució de l’aigua de consum humà, que les característiques i funcionament de la instal·lació interior no han de contaminar o empitjorar la qualitat de l’aigua de consum humà amb gèrmens o substàncies que puguin suposar un risc per a la salut dels consumidors.

L’article 14 del mateix RD 140/2003 estableix, en el seu apartat primer que els productes que estiguin en contacte amb l’aigua de consum humà, per ells mateixos o per les pràctiques d’instal·lació que s’utilitzin, no han de transmetre a l’aigua de consum humà substàncies o propietats que contaminin o n’empitjorin la qualitat i suposin un incompliment dels requisits que especifica l’annex I o un risc per a la salut de la població abastada.

En el seu apartat segon, aquest article estableix que per als productes de construcció referits a les activitats que descriuen els articles 10.4, 11 i 12 les autoritzacions per a l’ús i instal·lació d’aquests productes estan subjectes a les disposicions que regula la Comissió Interministerial de Productes de Construcció (CIPC) i, si s’escau, pel que disposa el Reial decret 363/1995, de 10 de març, pel qual s’aprova el Reglament sobre notificació de substàncies noves i classificació, envasaments i etiquetatges de les substàncies perilloses, o el Reial decret 1078/1993, de 2 de juliol, pel qual s’aprova el Reglament sobre classificació, envasament i etiquetatge de preparats perillosos, o qualsevol altra legislació o normativa tècnica que pugui ser aplicable, en el que no s’oposi al que disposa aquest Reial decret.

El SINAC i la informació als ciutadans i ciutadanes

El Ministeri de Sanitat i Consum estableix un sistema d’informació relatiu a les zones d’abastament i control de la qualitat de l’aigua de consum humà denominat Sistema d’Informació Nacional d’Aigua de Consum (SINAC).

Si accediu a aquest enllaç i escolliu l’apartat adreçat als ciutadans i ciutadanes torbareu un menú on podreu sol·licitar informació sobre l’abastament d’aigua de tots els municipis d’Espanya.

Seleccioneu el vostre municipi i podreu veure tots els controls analítics que es fa de l’aigua del vostre poble o ciutat.

La utilització i el subministrament de dades en suport informàtic al SINAC és obligatori per a totes les parts implicades en el subministrament d’aigua de consum humà.

El gestor, el municipi i l’autoritat sanitària han de vetllar perquè les dades generades en l’autocontrol, la vigilància sanitària o el control en aixeta del consumidor estiguin recollides en el SINAC.

També trobareu més informació sobre la qualitat de les aigües de consum humà al següent enllaç del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat i a l’enllaç a l’ Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT).

Article: L’aigua de l’aixeta als nostres pobles i ciutats

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas

Publicat al blog: https://laciutatambllei.wordpress.com

Es recorda que l’autor d’aquest article no inserirà cap tipus de publicitat  en aquest blog. Ara bé,  WordPress, com a titular del domini,  pot fer-ho i en aquest cas la publicitat apareixerà  en l’espai inferior de l’article.

En cap cas l’autor manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn, no en controla els continguts i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que utilitzin aquestes empreses.

Ordenances d’establiments on es realitzen activitats de naturalesa sexual

En aquest article analitzarem la regulació normativa, mitjançant ordenances municipals, de les llicències municipals de locals musicals, amb reservats annexos, on s’hi realitzen activitats de naturalesa sexual, que sempre han de ser exercides de manera lliure i independent pel prestador o la prestadora del servei amb altres persones, a canvi d’una contraprestació econòmica, i sota la seva pròpia responsabilitat, sense que hi hagi cap vincle de subordinació pel que respecta a l’elecció de l’activitat.

Aquesta és una qüestió polèmica que preocupa a forces ajuntaments que intenten limitar el nombre d’establiments i les dimensions d’aquests locals en els seus municipis.

Un d’aquests exemples el trobarem a la Sentència del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya -TSJC-, Sala del Contenciós-administratiu, Secció 3ª, Sentència 57/2010 de 27 de gener de 2010, Recurs. 77/2009, on es va estimar el recurs d’apel·lació interposat contra la sentència del Jutjat del Contenciós-Administratiu núm. 2 de Girona que havia denegat a la mercantil recurrent la llicència municipal sol·licitada per a l’obertura d’un local de pública concurrència on s’exercia la prostitució, i es va condemnar a l’Administració demandada al lliurament, en un termini de 15 dies, la llicència sol·licitada (podeu consultar aquesta sentència al portal del poder judicial: http://www.poderjudicial.es/search/indexAN.jsp).

Aquest és un cas clar d’un Ajuntament que estava preocupat per l’obertura d’un d’aquests establiments en el seu  municipi, especialment per les seves grans dimensions.

Quin era el problema que al·legava l’Ajuntament en qüestió, per oposar-se a concedir la respectiva llicència municipal?

La raó de denegació apareixia en un informe de l’expedient en el qual, substancialment i de una banda, des de la perspectiva de seguretat ciutadana s’al·ludien els problemes de seguretat i ordre públic que provoquen els locals d’aquesta naturalesa, quan es concentren molta quantitat de camions i essencialment en els caps de setmana des del divendres al dissabte a la nit – fent referència a la intervenció d’armes blanques, substàncies estupefaents, baralles i en definitiva apuntant a una conflictivitat molt elevada.

Per una altra banda també s’indicava en aquest informe que la concentració de vehicles pesats a la zona provocaria problemes per tal de poder gestionar el trànsit de la zona tenint en compte la indisciplina dels conductors i la producció d’accidents amb o sense víctimes amb augments d’alcoholèmies positives.

El Tribunal, en el seu Fonament de Dret quart, subapartat quart, estableix que “…Y se dice sorprendente ya que el atento estudio de los mismos no deja lugar a dudas que orbitan en un plano no de caso concreto sino en la órbita generalista de las situaciones de nuevas actividades en la zona, sean de la misma naturaleza de la que se trata o sean de otra, ya que, a no dudarlo, de lo que se trata es de cuestionar la nueva existencia de actividades que no tienen prohibición alguna ni en el ordenamiento urbanístico, ni en el medioambiental, ni en la legislación de policía de espectáculos, actividades recreativas y establecimientos públicos, tampoco en materia de tráfico y seguridad vial.

Más todavía, ni siquiera en el ordenamiento sectorial urbanístico, ni en el de actividades ambientales ni en el de policía de espectáculos, actividades recreativas y establecimientos públicos consta ordenación legal ni reglamentaria alguna que haya establecido delimitación o limitación alguna en los sentidos que ahora se va predicando en esos informes bien en el halo de seguridad ciudadana ni en el de tráfico y ordenación de aparcamientos.

En consecuencia, en el ámbito del tan reconocido otorgamiento reglado de las licencias de la naturaleza que nos ocupa, de un lado, no cabe estimar vulneración alguna de ningún régimen aplicable y, de otro lado, la órbita de esos informes bien parecen mejor dirigidos al ejercicio de la potestad reglamentaria con ocasión de una futurible ordenación urbanística, ambiental o de policía de espectáculos, actividades recreativas y establecimientos públicos, o inclusive de tráfico, circulación de vehículos de motor y de seguridad vial, que no es el caso.

Y con ello se provoca el sobrado convencimiento que la táctica de estimar esos informes en el ámbito genérico del artículo 2 de la Ley 10/1990, de 15 de junio, sobre Policía del Espectáculo, Actividades Recreativas y Establecimientos Públicos, o definitiva en el ámbito concreto del caso no es procedente ni estimable cuando ni siquiera las razones expuestas han merecido tratamiento ni aceptación ordenadora en los instrumentos de ordenación de ninguno de los ordenamientos sectoriales en liza como va relacionando ese mismo precepto o cualesquiera ordenamientos en el halo de potestad ordenadora.

Por todo ello, procede estimar el presente recurso de apelación en la forma y términos que se fijarán en la parte dispositiva”.

Per tant, el tribunal el que diu és que el fet que existeixi un informe on es digui de forma generalista, que aquest tipus d’activitats puguin portar associades, en alguns casos, problemàtiques de seguretat ciutadana i vial, això no atorga la potestat,  a l’administració local, per tal de denegar una llicència per exercir una activitat d’aquesta naturalesa, donat que ni la normativa urbanística ni l’ambiental, han posat cap restricció per fer-ho.

En tot cas, diu el tribunal, aquest tipus d’informe generalista que s’havia aportat a l’expedient per denegar la llicència sol·licitada, és el tipus d’informe que podria orientar al legislador en la redacció de les futures normatives reguladores d’aquest tipus d’activitat, però donat que en el cas que ocupa el litigi, no existeixen normatives reguladores que limitin aquest tipus d’activitats, doncs cal atorgar la llicència municipal corresponent, en tractar-se d’un procediment reglat.

Es pot regular doncs la mida o l’emplaçament, per exemple, d’aquest tipus d’activitats, mitjançant una ordenança municipal?

La primera regulació d’aquets tipus d’activitats la trobem a la normativa autonòmica, concretament al Decret 217/2002, d’1 d’agost, pel qual es regulen els locals de pública concurrència on s’exerceix la prostitució, on en el seu article 2 es definia la prestació de serveis de naturalesa sexual, com l’activitat exercida de manera lliure i independent pel prestador o la prestadora del servei amb altres persones, a canvi d’una contraprestació econòmica, i sota la seva pròpia responsabilitat, sense que hi hagi cap vincle de subordinació pel que respecta a l’elecció de l’activitat, duta a terme en reservats annexos a les dependències principals de determinats locals de pública concurrència.

Aquesta activitat s’havia d’exercir només en els locals de pública concurrència que es descriuen a continuació, quan disposin de reservats annexos a la dependència principal on es prestin els serveis de naturalesa sexual:

a) Local que disposa de servei de bar, amb ambientació musical per mitjans mecànics, sense pista de ball o espai assimilable.

b) Local que ofereix actuacions i espectacles eròtics, disposant d’escenari, amb pista de ball o sense, de camerino pels artistes actuants, de cadires i taules pel públic espectador i de servei de bar.

En el seu article 6 ja es fixaven els requisits tècnics d’aquests locals i en el seu article 7, les restriccions pel que feia a la seva ubicació, indicant en el seu article 7.4  que els ajuntaments, per raó de la seva competència, mitjançant les seves ordenances o normativa urbanística aplicable, havien d’establir les condicions d’emplaçament d’aquests tipus de locals.

En aquest sentit, la seva disposició transitòria primera establia que ” en el termini de sis mesos des de l’entrada en vigor d’aquest Decret els ajuntaments han d’aprovar les ordenances municipals a què fa referència el Decret.

No obstant, els departaments d’Interior i de Governació i Relacions Institucionals elaboraran i aprovaran, dins l’esmentat termini de sis mesos, una ordenança tipus que serà d’aplicació als ajuntaments que no hagin aprovat la corresponent ordenança municipal d’adaptació a aquest Decret, sens perjudici que puguin aprovar posteriorment la seva pròpia ordenança municipal”.

Aquesta ordenança tipus es va aprovar mitjançant l’ORDRE PRE/335/2003, de 14 de juliol, per la qual s’aprova l’ordenança municipal tipus sobre els locals de pública concurrència on s’exerceix la prostitució, però alguns ajuntament varen desenvolupar les seves pròpies ordenances, establint un articulat més restrictiu i limitador, tant pel que fa a les exigències tècniques, com a les dimensions i les ubicacions d’aquest tipus d’activitats.

Aquestes regulacions municipals, més restrictives que les autonòmiques, van estar impugnades en alguns casos, davant dels tribunals, per considerar que s’excedien de les competències que l’ordenament atorgava als ajuntaments.

Posteriorment, la Llei 11/2009, del 6 de juliol, de regulació administrativa dels espectacles públics i les activitats recreatives, en el seu article 3.1.b) va definir les activitats recreatives com  les activitats que ofereixen al públic la utilització de jocs, màquines o aparells o el consum de productes o de serveis d’oci, entreteniment o diversió, i també les activitats que congreguen persones amb l’objecte principal d’implicar-les a participar-hi o d’oferir-los serveis amb finalitat d’oci, entreteniment o diversió.

El Decret 112/2010, de 31 d’agost, pel qual s’aprova el Reglament d’espectacles públics i activitats recreatives, en el seu Annex III.2  ens diu que les activitats musicals són les que es realitzen en locals que disposen d’ambientació musical, amb la possibilitat d’oferir música en directe, de realitzar espectacles públics musicals, de ballar o no, i de disposar d’un servei complementari de menjar i beguda.

Dins de les activitats musicals s’inclouen , en el seu apartat b)  els establiments públics amb reservats annexos, que  són aquells on s’hi realitzen activitats de naturalesa sexual i que són exercides de manera lliure i independent pel prestador o la prestadora del servei amb altres persones, a canvi d’una contraprestació econòmica, i sota la seva pròpia responsabilitat, sense que hi hagi cap vincle de subordinació pel que respecta a l’elecció de l’activitat.

Es classifiquen en:

b.1) Local amb reservats annexos, que pot disposar de servei de bar, amb ambientació musical per mitjans mecànics, sense pista de ball o espai assimilable,

b.2) Local amb reservats annexos que ofereix actuacions i espectacles eròtics, i disposa d’escenari, amb pista de ball o sense, de vestuari per a les persones actuants, de cadires i taules per a les persones espectadores i de servei de bar.

En el moment actual quines són les  condicions per exercir aquestes activitats?

L’article 41 del Decret 112/2010, de 31 d’agost, pel qual s’aprova el Reglament d’espectacles públics i activitats recreatives estableix els requisits d’aquest tipus d’activitats i que són els següents:

1. Els establiments oberts al públic, així com els seus reservats, en els quals es desenvolupen activitats de naturalesa sexual requereixen llicència municipal i estan sotmesos a les limitacions o condicions d’emplaçament i als altres requisits establerts en les ordenances municipals o en la normativa urbanística aplicable o, si no n’hi ha, els que determini l’ordenança municipal tipus.
2. L’accés als locals s’ha de fer directament des de la via pública, i l’accés als seus reservats s’ha de fer des de l’interior del local.
3. Aquests establiments, així com els seus reservats, a més de complir les condicions d’higiene i salubritat establertes a la normativa específica en matèria de salut, han de complir els requisits que estableixin les ordenances municipals, o, si no n’hi ha, els que determini l’ordenança municipal tipus.
4. Els reservats han de tenir una zona de vestuari i de descans per a les persones que exerceixen les activitats de naturalesa sexual. Aquesta zona no pot ser utilitzada per altres finalitats, com ara la pernoctació o habitatge d’aquestes persones.
5. En aquests locals s’ha de garantir a totes les persones usuàries l’obtenció de preservatius, degudament homologats i amb data de caducitat vigent, que es poden lliurar personalment o bé mitjançant màquines expenedores. En l’interior dels locals s’ha de fixar, en un lloc perfectament visible per a les persones usuàries, un rètol advertint que l’ús de preservatiu és la mesura més eficaç per prevenir les malalties de transmissió sexual.
6. Està prohibida l’entrada de menors d’edat a aquests tipus de locals, i així s’ha de fer constar en rètols o plaques perfectament visibles des de l’exterior, amb les dimensions mínimes establertes per l’annex IV. La persona titular del local o la persona o persones que designi per controlar l’accés són responsables de fer complir aquesta prohibició i, per tant, per permetre l’entrada, poden requerir la documentació oficial d’identitat.
7. Les persones titulars dels establiments destinats a aquesta activitat han de complir la normativa de protecció de dades, i han de garantir la confidencialitat de les dades de caràcter personal de les persones que exerceixen activitats de naturalesa sexual, així com dels clients del local.

Així doncs, aquest article estableix que aquests establiments també estan subjectes, a més de la normativa autonòmica, a la possible existència d’una normativa municipal pròpia de cada municipi.

Quines competències té el municipi per regular aquestes activitats?

L’article 13.1.a) de la Llei 11/2009, del 6 de juliol, de regulació administrativa dels espectacles públics i les activitats recreatives estableix els ajuntaments tenen atribuïdes competències en matèria d’establiments oberts al públic, d’espectacles públics i d’activitats recreatives per aprovar ordenances, en el marc establert per aquesta llei.

A l’apartat b) del mateix article s’estableix que tenen competències per adoptar mesures de planificació urbanística, que, si ho estableixen els instruments de planejament corresponents, han d’ésser vinculants per a la ubicació dels establiments oberts al públic regulats per aquesta llei.

A l’apartat c) s’estableix que també són competents per atorgar les llicències d’establiments oberts al públic d’espectacles públics i d’activitats recreatives de caràcter permanent i d’acord amb l’article 30.1 de la Llei, les llicències i les autoritzacions han de fer constar amb exactitud el nom, la raó social, els titulars, llur domicili, la data d’atorgament, el tipus d’establiments oberts al públic, d’activitats recreatives o d’espectacles públics autoritzats, l’aforament màxim permès, la resta de dades que s’estableixin per reglament i, si escau, les condicions singulars a què resten sotmeses.

L’article 26 de la Llei 11/2009, del 6 de juliol, de regulació administrativa dels espectacles públics i les activitats recreatives estableix, pel que fa al desenvolupament normatiu:

El Govern ha de dictar les normes reglamentàries necessàries per a desenvolupar aquesta llei i per a establir l’organització i les atribucions internes de competències per a aplicar-la.

Els ajuntaments, per mitjà d’ordenances o de reglaments, poden sotmetre els espectacles públics, les activitats recreatives i els establiments oberts al públic a requisits i condicions addicionals als establerts amb caràcter general.

Les ordenances i els reglaments municipals poden establir:

a) Prohibicions, limitacions o restriccions per a evitar la concentració excessiva d’establiments oberts al públic i d’activitats recreatives o per a garantir-ne la coexistència amb altres activitats humanes o socials.

b) Requisits constructius especials per a assegurar les millors condicions possibles de seguretat, accessibilitat, salubritat, respecte pel medi ambient i comoditat per a afavorir el desenvolupament de la creativitat artística.

c) L’exigència de serveis de seguretat, d’emergències o sanitaris per a assegurar la protecció de la integritat i la salut de les persones que participen en els espectacles públics i les activitats recreatives.

d) Els requisits i les condicions especials que exigeixen per a atorgar les llicències.

En el moment de l’aprovació inicial d’una ordenança o un reglament o, si escau, en el moment d’iniciar el tràmit d’informació pública i audiència, l’administració autora de l’ordenança o el reglament pot acordar que se suspengui la tramitació de llicències o autoritzacions a què fa referència aquesta llei. Aquesta suspensió es pot mantenir fins a la promulgació de l’ordenança o el reglament, però en cap cas no pot excedir el termini d’un any.

Així doncs, distingim dos instruments reguladors, l’urbanístic i el de les ordenances municipals.

Pel que fa als instruments de planejament urbanístic aquests permeten, pels següents motius,  les següents limitacions:

L’article 27 de la Llei 11/2009, del 6 de juliol, de regulació administrativa dels espectacles públics i les activitats recreatives estableix en el seu apartat primer que els plans d’ordenació urbanística municipal i la resta de planejament urbanístic local, inclosos els plans especials i els altres instruments de planificació urbanística, han d’establir previsions i prescripcions amb l’objecte que els establiments oberts al públic tinguin la localització més adequada possible dins el territori.

L’apartat segon del mateix article estableix que la planificació urbanística, amb relació a la localització dels establiments oberts al públic dins el territori, té les finalitats o les determinacions específiques següents:

a) Impulsar una oferta d’oci de qualitat, sense excloure’n la pràctica a la ciutat consolidada, facilitar la difusió de l’espectacle com a manifestació cultural i promoure l’equilibri entre les sales amb un aforament petit, mitjà i gran.

b) Avaluar la distribució i la localització de l’oci dins el territori tenint en compte l’adequació al medi, els costos econòmics, la seguretat, la salut, els riscos per a les persones i els béns i la convivència entre els ciutadans.

c) Adoptar mesures per a prohibir, limitar o promoure, si escau, determinats tipus d’establiments oberts al públic, d’espectacles públics o d’activitats recreatives en zones o àmbits territorials determinats.

d) Establir directrius, criteris o prescripcions per a la localització dins el territori de determinats tipus d’establiments oberts al públic.

e) Adoptar mesures perquè la mobilitat per a accedir als establiments i als espais oberts al públic sigui sostenible i segura.

f) Fixar requisits constructius, de dimensions i d’equipament tècnic per a garantir condicions mínimes de seguretat i d’adequació al medi dels establiments i els espais oberts al públic, dels espectacles públics i de les activitats recreatives.

g) Delimitar les àrees que requereixen actuacions especials.

Pel que fa a les ordenances:

L’article 26.3 de la Llei estableix que aquestes poden establir requisits constructius especials per a assegurar les millors condicions possibles de seguretat, accessibilitat, salubritat, respecte pel medi ambient i comoditat per a afavorir el desenvolupament de la creativitat artística, però les últimes sentències del TSJC són desfavorables, al considerar que la limitació de les dimensions dels establiments en una ordenança, no té cobertura legal si no es donen explícitament els supòsits que marca aquest article.

I quan la prostitució s’instal·la en una comunitat de veïns?

L’ORDRE PRE/335/2003, de 14 de juliol, per la qual s’aprova l’ordenança municipal tipus sobre els locals de pública concurrència on s’exerceix la prostitució, estableix en el seu article 3.2 que no estan sotmesos a aquesta Ordenança els domicilis i habitatges particulars on es presten serveis de naturalesa sexual i que no tenen la consideració de locals de pública concurrència, pel que aquests habitatges no poden disposar en cap cas de llicència municipal i d’acord amb l’article 5.1  la prestació de serveis de naturalesa sexual únicament es pot realitzar en els llocs habilitats específicament per a aquesta finalitat, els reservats annexos al local, d’acord amb el que s’estableix a l’article 3, i amb l’obtenció prèvia de la llicència que es regula en els articles 11 i següents.

En definitiva, aquestes activitats no es poden autoritzar en domicilis i habitatges particulars i la Llei 49/1960, de 21 de juliol, sobre propietat horitzontal, estableix en el seu article 7.2, redactat de conformitat amb l’article 4 de la Llei 8/1999, de 6 d’abril, que  al propietari i a l’ocupant del pis o el local no els està permès d’exercir-hi, ni en el pis o el local ni en la resta de l’immoble, activitats prohibides en els estatuts que perjudiquin la finca o que contravinguin les disposicions generals sobre activitats molestes, insalubres, nocives, perilloses o il·lícites.

En el cas que en el pis s’estiguin exercint activitats de naturalesa sexual, de manera lliure i independent pel prestador o la prestadora del servei amb altres persones, a canvi d’una contraprestació econòmica, i sota la seva pròpia responsabilitat, sense que hi hagi cap vincle de subordinació pel que respecta a l’elecció de l’activitat, el/la president/a de la comunitat, a iniciativa pròpia o de qualsevol dels propietaris o els ocupants, ha de requerir- a la persona que exerceixi les activitats prohibides per aquest apartat la cessació immediata, amb l’advertiment d’iniciar les accions judicials que siguin procedents.

Si l’infractor persisteix en la conducta, el president, amb l’autorització prèvia de la junta de propietaris, degudament convocada a aquest efecte, pot entaular contra l’infractor l’acció de cessació que, en el que no preveu expressament aquest article, s’ha de substanciar per les normes que regulen el judici ordinari.

Una vegada presentada la demanda, juntament amb l’acreditació del requeriment fefaent a l’infractor i del certificat de l’acord adoptat per la junta de propietaris, el jutge pot acordar amb caràcter cautelar que cessi de manera immediata l’activitat prohibida, sota l’advertiment d’incórrer en un delicte de desobediència. També pot adoptar totes les mesures cautelars que siguin necessàries per assegurar l’efectivitat de l’ordre de cessament. La demanda s’ha d’adreçar contra el propietari i, si és el cas, contra l’ocupant de l’habitatge o el local.

Si la sentència és estimatòria, pot disposar, a més del cessament definitiu de l’activitat prohibida i la indemnització de danys i perjudicis que escaigui, la privació del dret a l’ús de l’habitatge o el local per un temps no superior a tres anys, en funció de la gravetat de la infracció i dels perjudicis ocasionats a la comunitat. Si l’infractor no és el propietari, la sentència pot declarar extingits definitivament tots els seus drets relatius a l’habitatge o el local, com també el seu llançament immediat.

En aquest sentit es pot consultar, la Sentència del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, Sala del Contenciós-administratiu, Secció 3ª, Sentencia 472/2014 de 1 de setembre. 2014, Recurs. 258/2013 que podreu trobar en el següent cercador: http://www.poderjudicial.es/search/indexAN.jsp

En aquest cas l’Ajuntament havia ordenat el cessament de l’activitat de prostitució en un pis de la ciutat i el titular de l’habitatge havia al·legat que no existia prostitució a l’habitatge sinó que aquest era un domicili particular on hi estava empadronat la persona titular de l’habitatge i tres noies,  pel que en la seva al·legació manifestaven que no li és aplicable la normativa sobre espectacles públics i activitats recreatives, de manera que l’administració actuant no té habilitació per actuar de la manera que ho havia fet.

Aquí l’Ajuntament recorregut planteja com a motius d’oposició a l’apel·lació deduïda de contrari, que la suspensió de l’ordre de precinte equivaldria a l’atorgament de llicència, i que en aquest habitatge no es pot atorgar autorització per aquest tipus d’activitats.

El Tribunal, desestima el recurs d’apel·lació i per tant confirma les actuacions municipals per cessar l’activitat de prostitució en un habitatge particular.

El Tribunal, en el seu fonament de dret tercer, diu “TERCERO.- Partiendo de lo anterior, en el caso de autos, tenemos que la apelante no aporta más prueba de constituir la finca de autos sólo su domicilio y el de otras tres mujeres las respectivas solicitudes de empadronamiento, frente a lo cual, el acta de inspección de la Guardia Urbana obrante en la pieza remitida a esta Sala, de fecha 10 de agosto de 2012, constata el desarrollo de actividad de prostitución en el departamento de autos, sin licencia, y sin que se cumplan las debidas condiciones de salubridad y seguridad.

De modo que la decisión municipal se basa en la constatación del desarrollo de actividad de prostitución sin el pertinente título habilitante. Que nos hallemos o no ante un local de pública concurrencia, o ante un simple domicilio particular, y las consecuencias jurídicas que de ello hayan de extraerse, escapan al limitado alcance congnitivo de esta sede cautelar, allí donde se constatan los anteriores extremos, denominación comercial de la finca incluida, y más que explícita, y en especial el riesgo para la seguridad y salubridad de los vecinos”.

Aspectes penals. El delicte de prostitució

Finalment i per poder aclarir la diferència entra la regulació administrativa i la penal de la prostitució, tenim que els articles 187 i 188 de la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del codi penal (BOE núm. 281, de 24 de novembre; correcció d’errades al BOE núm. 54, de 2 de març de 1996), redactat de conformitat amb l’article únic 102 i l’article únic 103 respectivament, de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, estableix que:

Article 187

1. El qui, utilitzant violència, intimidació o engany, o abusant d’una situació de superioritat o de necessitat o vulnerabilitat de la víctima, determini una persona major d’edat a exercir o a mantenir-se en la prostitució, ha de ser castigat amb les penes de presó de dos a cinc anys i multa de dotze a vint-i-quatre mesos.
2. S’ha d’imposar la pena de presó de dos a quatre anys i multa de dotze a vint-i-quatre mesos a qui es lucri explotant la prostitució d’una altra persona, fins i tot amb el seu consentiment.

En tot cas, s’entén que hi ha explotació quan es doni alguna de les circumstàncies següents:

a) Que la víctima estigui en una situació de vulnerabilitat personal o econòmica.

b) Que se li imposin per al seu exercici condicions costoses, desproporcionades o abusives.

S’han d’imposar les penes previstes als apartats anteriors en la meitat superior, en els seus casos respectius, quan es doni alguna de les circumstàncies següents:

a) Quan el culpable s’hagi aprofitat de la seva condició d’autoritat, agent de l’autoritat o funcionari públic. En aquest cas s’ha d’aplicar, a més, la pena d’inhabilitació absoluta de sisa dotze anys.

b) Quan el culpable pertanyi a una organització o un grup criminal que es dedica a la realització d’aquestes activitats.

c) Quan el culpable hagi posat en perill, de manera dolosa o per imprudència greu, la vida o salut de la víctima.

3.Les penes assenyalades s’han d’imposar en els seus casos respectius sense perjudici de les que corresponguin per les agressions o els abusos sexuals comesos sobre la persona prostituïda.

Article 188

1.Qui indueixi, promogui, afavoreixi o faciliti la prostitució d’un menor d’edat o una persona amb discapacitat necessitada d’una protecció especial, o es lucri amb això, o exploti d’alguna altra manera un menor o una persona amb discapacitat per a aquests fins, ha de ser castigat amb les penes de presó de dos a cinc anys i multa de dotze a vint-i-quatre mesos.

Si la víctima és menor de setze anys, s’ha d’imposar la pena de presó de quatre a vuit anys i multa de dotze a vint-i-quatre mesos.

2.Si els fets que descriu l’apartat anterior es cometen amb violència o intimidació, a més de les penes de multa previstes, s’ha d’imposar la pena de presó de cinc a deu anys si la víctima és menor de setze anys, i la pena de presó de quatre a sis anys en els altres casos.

3.S’han d’imposar les penes superiors en grau a les que preveuen els apartats anteriors, en els seus casos respectius, quan es doni alguna de les circumstàncies següents:

a) Quan la víctima sigui especialment vulnerable, per raó de la seva edat, malaltia, discapacitat o situació.

b) Quan, per a l’execució del delicte, el responsable s’hagi prevalgut d’una relació de superioritat o parentiu, per ser ascendent, descendent o germà, per naturalesa o adopció, o afins, amb la víctima.

c) Quan, per a l’execució del delicte, el responsable s’hagi prevalgut de la seva condició d’autoritat, agent de l’autoritat o funcionari públic. En aquest cas s’ha d’imposar, a més, una pena d’inhabilitació absoluta de sis a dotze anys.

d) Quan el culpable hagi posat en perill, de manera dolosa o per imprudència greu, la vida o salut de la víctima.

e) Quan els fets s’hagin comès per l’actuació conjunta de dues o més persones.

f) Quan el culpable pertanyi a una organització o associació, fins i tot de caràcter transitori, que es dediqui a la realització d’aquestes activitats.

4.El qui sol·liciti, accepti o obtingui, a canvi d’una remuneració o promesa, una relació sexual amb una persona menor d’edat o una persona amb discapacitat necessitada d’una protecció especial, ha de ser castigat amb una pena d’un a quatre anys de presó. Si el menor no ha complert setze anys d’edat, s’ha d’imposar una pena de dos a sis anys de presó.

5.Les penes assenyalades s’han d’imposar en els seus casos respectius sense perjudici de les que corresponguin per les infraccions contra la llibertat o indemnitat sexual comeses sobre els menors i persones amb discapacitat necessitades d’una protecció especial.

D’acord amb la jurisprudència del Tribunal Suprem, “…En este sentido la STS 13-4-2010 nº 326/2010 , que cita textualmente la STS núm. 445/2008 , que se dice seguida por la STS núm. 450/2009 , expone que son necesarios los siguientes aspectos:

a) Que los rendimientos económicos se deriven de la explotación sexual de una persona que se halle mantenida en ese ejercicio mediante el empleo de violencia, intimidación, engaño o como víctima del abuso de superioridad o de su situación de necesidad o vulnerabilidad. Así se desprende de una elemental consideración de carácter sistemático. Ese inciso cierra un precepto en el que se castiga, no toda forma de prostitución, sino aquella que degrada la libertad y la dignidad de la persona prostituida, en atención a las circunstancias que precisa el art. 188.1 del CP . Esta idea es también coherente con el criterio de política criminal que late en el compromiso de los países de la Unión Europea, expresado en la Acción Común 97/154/JAI, de 24 de febrero de 1997, adoptada por el Consejo sobre la base del artículo K.3 del Tratado de la Unión Europea, relativa a la lucha contra la trata de seres humanos y la explotación sexual de los niños (Diario Oficial L 63 de 04.03.1997) y, sobre todo, en la Decisión marco 2002/629/JAI, de 19 de julio de 2002 (Diario Oficial L 203 de 01/08/2002), que ha sustituido a la citada Acción Común, en lo que afecta a la trata de personas. En la primera de ellas, los Estados se comprometen a revisar la legislación nacional con el fin de incluir, entre otras, la siguiente conducta: “…explotación sexual de una persona que no sea un niño, con fines lucrativos en la que: se recurra a la coacción, en particular mediante violencia o amenazas, se recurra al engaño, o haya abuso de autoridad u otras formas de presión, de modo tal que la persona carezca de una opción real y aceptable que no sea la de someterse a la presión o abuso de que es objeto”. En la Decisión marco (art. 1 .d), los Estados asumen el compromiso de garantizar la punibilidad, entre otros casos, de aquellos supuestos en los que “…se concedan o se reciban pagos o beneficios para conseguir el consentimiento de una persona que posea el control sobre otra persona, con el fin de explotar el trabajo o los servicios de dicha persona (…) o con el fin de explotar la prostitución ajena o ejercer otras formas de explotación sexual, incluida la pornografía”.

b) Quien obtiene el rendimiento económico a costa de la explotación sexual ajena ha de ser conocedor de las circunstancias que determinan a la persona prostituida a mantenerse en el ejercicio de la prostitución. En aquellos otros casos – estadísticamente más frecuentes- en los que la persona que se lucra explotando abusivamente la prostitución sea la misma que ha determinado coactivamente al sujeto pasivo a mantenerse en el tráfico sexual, el primer inciso del art. 188.1 excluiría la aplicación del inciso final, por imponerlo así una elemental regla de consunción ( art. 8.3 del CP ).

c) La ganancia económica puede ser fija, variable o a comisión, pero es preciso, en cualquier caso, que se trate de un beneficio económico directo. Sólo la explotación lucrativa que está íntimamente ligada a la fuente de la prostitución ajena queda abarcada en el tipo.

d) La percepción de esa ganancia ha de ser el fruto de algo más que un acto aislado o episódico. No basta con un mero gesto de liberalidad. Esa reiteración es exigible, tanto en la persona que ejerce la prostitución como en aquella otra que se lucra con su ejercicio”.

Article: Ordenances d’establiments on es realitzen activitats de naturalesa sexual

Autor: Francesc Xavier Sánchez Moragas

Publicat al blog: https://laciutatambllei.wordpress.com/

Es recorda que l’autor d’aquest article no inserirà cap tipus de publicitat  en aquest blog. Ara bé,  WordPress, com a titular del domini,  pot fer-ho i en aquest cas la publicitat apareixerà  en l’espai inferior de l’article.

En cap cas l’autor manté cap relació amb les empreses que s’anunciïn, no en controla els continguts i per tant no n’assumeix cap responsabilitat ni comparteix necessàriament els valors publicitaris que utilitzin aquestes empreses.